30 de desembre 2007

2008


Això és el que jo veig quan ara mateix penso en l'any que és a punt de començar. Un marc negre, ben gruixut, i un paisatge de benaurança suprema. Molta calma, predomini de blaus i de verds, un llit de núvols i un camí. La muntanyeta marró, els quatre arbrets i la tanca pintada de blanc... em queden una mica més lluny. Però tot arribarà. Encara sóc a l'altra banda, però ara ja no és només quan dormo que hi veig clar. Davant meu tot és claredat. Com la llum aquella que t'enlluerna a la neu i et crema els ulls. No tinc excuses. No hi ha finestres, no hi ha vidres, no hi ha res entre aquest marc i aquesta altra vida. Només un pas. Voler-ho. Un salt i ja hi ets. Però tot arribarà. Temps al temps.

A veure, el 2008 no és número que, d'entrada, m'agradi gaire, ans al contrari, és massa parell i quadrat pel meu gust.* Però estic segur que serà un temps bonic de viure. Si més no, més amable que els darrers anys, això segur. Seran uns mesos que farà bon temps. N'ha de fer.

I de fe, també n'hi ha. També.

(*) No m'agraden gaire els parells, tret del 2 i del 22. M'interessen molt més els números senars, són més lírics. Per exemple, sóc incapaç de posar-me el despertador, bé, el mòbil -fa anys que no en faig servir de despertadors, quina pena- a les 08:30, ni molt menys a les 10:00... Me'l poso sempre a hores impossibles de quadrar amb cap agenda del món, tipus... les 08:29, les 09.01, o les meravelloses 11:11. Aquesta última és ideal de la mort. Ideal de la son.

25 de desembre 2007

La meva mare



A casa meva, el Sopar de Nadal és la cosa més estranya que et puguis tirar a la cara. Aquest any, com de costum, ni estovalles netes, ni missa del gall, ni protocol de cap mena... Però encara no sé com, després de tastar el turrons... hem acabat parlant de Catalunya.
Quan surt el tema, i tu li preguntes: tú, mama, què ets?... Ella et mira amb cara de pòker, fa un silenci de rodones, es mossega les ungles, i ni corta ni perezosa et deixa anar... yo me siento catalana, pero soy española y andaluza.
Això, d'entrada, és una cosa que ens fa molta ràbia. A mi me'n fa, i això que l'Angelita és la meva mare. I al meu pare, que és fill de Martín com jo, però que és més catalanista que el Noi del Sucre, ni t'explico. Però superat el mosqueig inicial, li fas quatre preguntes tipo Mònica Terribes, i t'acabes adonant que és un posat de defensa que ella fa servir per auto-re-afirmarse, i que probablement és la més nacionalista dels comensals.

Hem menjat torrades amb pà amb tomàquet, i hem encetat el pernilet cinc jotes de la panera que ha portat el nòvio de la meva germana. Per cert, collonut. El pernil i el nòvio. Uns embotits ibèrics que li han regalat al meu pare de no sé quin poble de Girona. Amanida d'espinacs-baby amb formatge de cabra, mandarina i pernil d'ànec. La novetat. I un clàssic de tota la vida, els llagostins a la planxa. Una llauneta mini-mini d'una tonyina rollo delicatessen comprada al migdia a algun colmado pijo del Raval o el Poble Sec. I un més que acceptable vi negre reserva del 98, anomenat Raxo, Racho, Razo... or something like this. Llàstima que el meu pare els vulgui posar sempre cinc minutets a la nevera...
Els turrons eren de la Sirvent. L'autèntica. Efectivament, la del carrer Parlament.. Ara ho entenc, senyoria. Un petó salat, mama.

Bon Nadal i Bon Profit!


20 de desembre 2007

Me'n Bach.


Estic a les fosques fent les maletes. Totes. No em queda cap espelma amb la que no hagi demanat ja mil desitjos. A les fosques. Només la llum del replà de l'escala. Les sé fer de memòria. La blava que em vaig trobar, la negra de l'edredó, la de l'avió i la verda gran de rodes. Me les enduré buides. No vull carregar res. Ni barrets, ni perfums, ni roba. Deixaré tota la casa plena de caixes apilades. Continents immòbils. Hi ha tot de coses al meu voltant que no em diuen res ja. Ni signifiquen. Gairebé mortes. Mobles que no em dirigeixen la paraula des de l'abril. Fan la seva feina i punt. El meu llit desfet, per exemple. Damunt seu reposen els llibres que no he llegit mai. Sincerament, mai no els he llegit. Contemplo per darrer cop el meu necesser de quadros ple d'objectes inútils. Com els xampús dels hotels o alguns sobrets de mostra de crema exfoliadora per a home. Caducats. Ja s'ho trobaran els nous que vinguin. Demà conjugaran el meu passat enganxat a unes parets de color rosa. Plusquamperfet. He obert expressament la capsa de sabates de les lettres d'amour sense futur. Just avui. Ara mateix ploro amb un adagio de merda que ni tan sols sé de qui és. Violins. Quan un corrent d'aire tanca de cop totes les portes de casa meva. Trencadissa general. Me'n vaig d'aquesta casa. Sense fer soroll. No m'acomiado ni dels del sisè primera. Aguanto la respiració mentre arriba l'ascensor. Apnea de veïns. Les meves maletes plenes de pols i un servidor, ente alérgico per l'Hospital Clínic de Barcelona, toquem el dos. Me'n vaig d'aquesta casa, massa quadrada pel meu gust, abans que em fotin fora, amb el cap ben alt però esberlat de dins. La llar de foc feia dos hiverns que era un pessebre de gel. Durant nou anys he tingut músics i cantants d'òpera al pis de dalt. I fa un any sencer que algun desgraciat de l'edifici del davant es va deixar una bombeta encesa que de nits no em deixa descansar en pau com un voldria. Vull dir, a les fosques.

"Actors, actrius i músics de casament a l'escenari."

15 de desembre 2007

Somewhere Over The Rainbow



Aquesta nit no m'he pogut adormir fins que no he sentit aquesta cançó. Somewhere Over The Rainbow. L'he escoltat un cop, i un altre, i una vegada més... No t'ho pots creure, Ernest. L'he sentit fins que no he pogut més i he caigut rendit damunt el teclat, ben bé als seus peus, amb el ratolí enganxat a la mà i una rebequeta de llana tapant-me les cames. És que anava en calçotets. Havia ser cosa d'un minut. M'havia aixecat del llit, insomne, en direcció al youtube dels collons.

Judy Garland...

Però per què, Judy Garland? Quin significat pot tenir en la vida d'una persona hiperactiva com jo, més concretament, en la nit 15.313 d'un home modern, el fet de no poder deixar de pensar en aquesta noia antiga, de color sèpia?

He somiat que era una gallina. I que l'Arc de Sant Martí era una autopista vertical plena de sentiments de tots els colors que se m'escolaven pels dits. Over the Rainbow. I que jo abans havia sigut Déu, però que a les dotze em convertiria en terra. Humida, i negra. I que em neixeria gespa a la clepsa. I que ja no podria rumiar tant les coses perquè no hi ha temps que perdre. Demà al matí comença una nova era. Lluna nova. Vida plena.

El somni acaba amb una gitaneta rossa que m'ha de tirar les cartes. I fon a negre.

Somewhere...

08 de desembre 2007

AMARRE



Un lugar al que atenerme.
Para dejarme caer, de cansado.
De las ganas de quererte. Demasiado.
El sitio de mi recreo, mi escenario.
Quieto porque te estoy mirando.
Ahora entro y lloro. Luego salgo y canto.
Cerca de tus aguas ahora ya profundas.
Tendiéndote una cuerda a todo tu largo.
Por si acaso me despisto y te haces daño.
Voy a occiptarme río abajo. Corazón.
Allende tus mares. Desde mis muelles.
Suavemente, suave... y remojado.
Como la nuca de un bebé recién bañado.
Estamos hablando de nudos. No de lazos.
De un simple amarre, al fin y al cabo.
Qué necesidad. Constato.
Corto, y cambio.

05 de desembre 2007

Tardor



Tardor: [1575; del ll. tardatio, -onis 'acció de tardar', que donà l'occidental tardaó, convertit en tardor per influx del sufix de mots abstractes -or, alteració consolidada amb els der. tardorada, tardorejar, tardorenc]

f. Otoño. Automne. Autumn. Estació de l'any, entre l'estiu i l'hivern, que comença el 23 de setembre i acaba el 21 de desembre, però que de moment em fa estar condemnat a veure aquests quatre tilers, despullats i escanyolits per culpa meva, reflectits al fons de la vostra piscina abans no arribi la primavera.

Gràcies, Marta.

28 de novembre 2007

Caçador de Fàbriques



Cada dilluns al migdia el meu nòvio i jo passem per davant d'aquesta fàbrica, a l'autopista de Girona, a l'alçada de Montcada i Reixach, més o menys. És el nostre dia de festa, Sant Actor Màrtir. Lliurem el mateix dia que les perruqueres de barri i les peixateries que venen bon gènero. Estimem el dillún. I els dilluns, encara més.

Ell sempre em fa algún comentari rollo grinpís al respecte, i jo, esclar, l'espero en candeletes. De vegades me'l fa tot just sortir per la Meridiana, molt abans, fins i tot, d'enfilar la ruta dels putos peatges. "Papa, el fum mata els nens?". I me'l miro pel retrovisor. Em deixa de pasta de moniato. Uns altres dies, en quant deixem enrera la fàbrica, abans de la primera estació de servei, en deixa anar un altre com si res. "Tots els arbres grisos aquests, papa, estan molt enfadats. Jo ho sé."

Doncs la seva ressenya d'avui ha superat totes les meves expectatives. Habidas y por haber. Gairebé semblava una editorial. Un txiqui-manifest digne de ser llegit al Parlament Infantil d'Amsterdam. (Si no n'hi ha, n'hi hauria d'haver). Us faig la transcripció textual magnetoscòpica de la moviola dels fets (és que li he demanat si ho podia tornar a dir per gravar-ho amb el mòbil):

"No, papa. Jo quan sigui molt gran, molt gran, molt gran... eh... vull ser caçador de fàbriques. Aniré a les fàbriques i amb un ganivet tallaré els fums i els convertiré en focs. Caçador privat de fàbriques, de dolents i de porcs. I també... i també... al fum li tiraré fang. Al fum. Perquè els nens moren de tos. I els arbres també es moren. Amb un ganivet i després amb una escopeta, hi aniré."

La foto la he fet avui dimarts al migdia, però de tornada. Després de 24 hores d'èxtasi muntanyenc. M'he posat a la dreta, he reduit a 80km/h, i he mirat que no vingués ningú. Llavors he encarat la càmara cap a la meva finestra i he fet un parell de clics. Una miqueta de fotoshow... et voilà!

Ell, mentrestant, mirava en el seu MiniDVDCar, "Scobydoo y Los Piratas".

27 de novembre 2007

Cops


¿D'on vénen aquests cops tan insistents
a la porta de casa
que et desperten i no deixen dormir,
d'on vénen tan irreductibles?,
et preguntes ja del tot desvetllat
i estimbat en una altra nit d'insomni.

És el cor, amic meu, que fa de les seves
sense que tu li ho hagis consentit;
és el cor que se't rebel.la
amb cançons que la raó desconeix,
mentre et regires a una banda i altra
sense trobar el teu lloc al llit.

Per molt que t'hi escarrassis,
avui no el tornaràs a trobar
ni el perquè esbrinaràs
d'unes anellades que no s'aturen,
ans redoblen, reboten i ressonen
furiosament dins teu,

de sobte esdevingut un altaveu
que et fa ballar-la tot sol a alta nit,
hoste perdut d'una discoteca on,
tan bon punt s'encenen els llums,
et deixen tirat a la porta,
despulla tot just supervivent.

D'Angles morts. D'Àlex Susanna.

22 de novembre 2007

La Bella Dorment



Jo i el meu fill vam caminar agafats molt fort de la mà fins que vam arribar gairebé al cotxe. Ell somreia de camí i jo plorava d'alegria. Ell tant i tant content, i jo intentant dissimur un parell de llàgrimes fent veus de monstres. Tot el repertori.

"Aquests nens, papa, eren simpàtics. M'han agradat molt i són molt macos, eh... Què deien, papa?"

Va, anem. Avui pel mig del carrer. I ens n'llunyem. De sobte, un silenci blanc com un interrogant de cotó de sucre. I tots els balcons tancats com si la ciutat s'acluqués d'ulls davant tanta indiferència.

"Es diu Leon. LEON!"

El meu fill dret i jo al seu costat, un genoll clavat a la vorera, voltats de set o vuit nois i noies, o nens i nenes, tant és, que somreien i ens feien preguntes sense esperar les nostres respostes, i sense deixar de somriure... Les seves cares rodones cada cop més aprop de les nostres. I ells vinga preguntar. I vinga riure i moure els caparrons. I nosaltres dos escoltant-los. Les llums esgrogueïdes dels fanals li donaven a l'escena un aire absolutament impressionista. Estem parlant d'un capvespre de novembre. Ara que, de tan minsos que es fan, estem perdent els caps de setmana.

"Va, papa! Papa... qui són?"

Jo em vaig aturar a les escales perquè la mirada d'una noia, una nena, tant és, que somreia i em volia dir alguna cosa, qualsevol cosa... perquè la seva mirada es va aturar, i va quedar congelada per tota la eternitat en algún punt de la desena de metres que ens separaven. Si aquella criatura i jo ja havíem fet les paus al hall del teatre!... Sembla ser que no. Un cop força baix a la meva hipocresia.

Exterior/Fosc. Una plaça de Gràcia. Dos minuts més tard. Es trenca el suposat equilibri. Ells miren transparents com l'aigua freda llisca pedra grisa avall, recte i comtal, tan sols per fer bonic. Al voltant d'un arbre conco i de tres cadires dures, més aviat mortes diria jo, d'aquelles que no et deixen decidir la mesura de la teva amistad amb el teu veí.

I jugar, papa?

"Corre, fill, que és tard. I hem d'anar a casa. I fer una banyereta. I preparar el sopar. I dormir."

"On és la Fada Sisena, Papa? Falta la Sisena. Aquests no són. El Principesky no és la Fada Dolenta. Ni la Princesa. Ni la Fada Bona tampoc. Ni aquest Soldat. On és la Fada Dolenta?... Això no és veritat, Papa. És broma. Ja ho sé."

El Regina era ple com un ou. Quina alegria. Un 96% d'ocupació. Molts la voldrien per la seva vida. Molta canalla, i molts pares, esclar. Avis, pocs. Ja se n'ocupen la resta de la setmana. Quina il.lusió poder presentar alguna cosa pels crios en aquest teatret, Agustina. Té alguna cosa realment especial aquesta sala. La batejo com a el nou Kit Kat Kinder de Barcelona.

"El mes que ve hem de veure aquesta. I aquesta. I aquesta. I aquesta i aquesta."

Aquest petit home de teatre coneix fil per randa la programació de tots els teatres infantils i jo m'hi deixo portar, inexorablement. Ens agrada anar-hi plegats. Som una mica nòvios.

Avui, La Bella Dorment.


18 de novembre 2007

The Milà Horror Story


"Bad Vibrations" d'un passat gens llunyà que ara ens volem replantejar, saber, estudiar i pensar, per poder-nos-en alliberar.

No us perdéssiu per res del món aquesta magnífica exposició del Pep Camprubí -tot un mestre- a l'IES Milà i Fontanals de la Pca. Folch i Torres s/n del Raval de Barcelona. De 10 a 13h i de 17 a 20h. a la Capella del mateix Institut, fins el 21 de Desembre.

Ah, m'he descuidat de dir una cosa. Aquesta meravellosa imatge pertany a un quadre de Ramon Casas pintat l'any 1894 i anomenat GARROTE VIL. Retrata una de les últimes execucions públiques que hi va haver a Barcelona; la del reu, sentenciat a mort per un crim passional, Aniceto Peinador. El quadre reflexa el moment de la seva execució mediant el garrot des d'una perspectiva elevada, que li permet contemplar la totalitat de l'escena, des de la multitud en primer pla, fins els cordons de la policia i els grups d'autoritats civils i religioses, en una estructura de semicercles concèntrics que tenen com a centre el cadafalch, amb el reu, el botxí i els confessors. El quadre de Casas transmet la sensació que el condemnat a mort no té escapatòria possible, i que tot gira al seu voltant. L'execució es va realitzar el 12 de juliol de 1893 al pati de l'antiga presó de Barcelona, al que ara mateix constitueix la Plaça Folch i Torres, davant del Milà i Fontanals. GARROTE VIL es pot veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

11 de novembre 2007

Júlia


Half of what I say is meaningless
But I say it just to reach you, Julia
Julia, Julia, oceanchild, calls me
So I sing a song of love, Julia
Julia, seashell eyes, windy smile, calls me
So I sing a song of love, Julia
Her hair of floating sky is shimmering, glimmering
In the sun
Julia, Julia, morning moon, touch me
So I sing a song of love, Julia
When I cannot sing my heart
I can only speak my mind, Julia
Julia, sleeping sand, silent cloud, touch me
So I sing a song of love, Julia
Hum hum hum hum... Calls me
So I sing a song of love for Julia, Julia, Julia...


El teu somriure ens acompanyarà per sempre més.

Splisbury, com t'agrada més?



A. Tries el trencaclosques que més ràbia et fa. Aboques totes les peces damunt la taula. Mínim 500. Les comptes, abans de posar-t'hi, no fos que no hi siguin totes. Mires sota la taula per si de cas... Després les separes per colors. La zona fosca, la vermella, la zona blavosa... I les col.loques, més o menys, per allà on, presumiblement, haurien d'acabar un cop fet el puzle. Llavors, i només llavors, t'hi poses. Tot és molt bonic.

B. Separan, con mucho gusto, las piezas que tienen un lado recto, así como las que presentan un ángulo de 90º, o sea, las esquinitas. Por supuesto. Ya tienen lo que entre los especialistas del ramo -que no del agua-, se denomina el marco del rompecabezas. Y en un periquete te lo montan, eh. Eso sí, endeble, enclenque e inestable como una silla de IKEA modelo Svösk. El resto no es coser y cantar. Se emperran en defender ese terrible caos al que llaman el centro. Sufren bastante.

C. Obre la primera caixa que troba. N'extreu una peça. La mira com deu mirar un pop algú que mai no ha vist un pop. La tomba. La torna a posar del dret. A continuació va provant totes les altres peces fins que troba una que encaixa. I l'encaixa. Ara, que no sempre l'encerta. I així, anar fent. Fins que l'acaba. Ara, que no té pressa.

07 de novembre 2007

Landrú

Mi padre tenía un perro blanco que siempre estaba sucio. Le cuidaba la ebanistería los fines de semana, especialmente los domingos que no trabajaba. Siempre había alguna remesa de taquillones que entregar los lunes. Cómo odiaba yo esa palabra. Entregar. Nos dejaba sin playa, la muy cabrona. Aunque ese domingo casi seguro caía un brazo de gitano de nata en casa, y una caña de crema para mi. Que por bien no venga. No hay mal.

[Y a los lunes, déjalos ir, también. Eran días lerdos. Estaban compinchados con los colegios. Y no hablemos de los martes, fundamentalmente, el día más tonto de la semana; o de los fríos miércoles; de los jueves, siempre jodiéndonos. Sin embargo, no puedo decir ni mu de los viernes. Lo siento. Nótese, que los días laborables, además de ello, son bastante traicioneros. Tú dices un día... lunes, martes, miércoles, jueves... pero no son uno, joder, que son varios. Duran veinticuatro horas, vale, pero te atacan por la espalda. Suerte que el sábado y el domingo son días mucho más razonables. Festivos. ]

Landrú era un animal antiguo de lunes a domingo. Circulaba por el taller a otra velocidad. Calculo que debido a su tendencia al sedentarismo y a su dieta, extremadamente rica en calcio, ya que por aquel entonces todavía no se había inventado el pienso. Pero os juro que ese bicho existía. Era un anticipo de Satanás. Tenía los ojos rojos y la mirada de fuego. Apenas ladraba. La mera idea de su presencia intimidaba a los ladrones de gúbies. Era un can gitano que no llegó a nuestro mundo por casualidad. No sé si lo sabéis, pero los perros de pequeños tienen droga. No se os ocurra jamás coger un perrito en brazos, y mucho menos llevarlo a casa. Sobretodo si tenéis niños... habréis entrado en la dimensión desconocida. Es un viaje sin retorno, amigo Félix.

Era mezcla de pastor alemán y monstruo de la nieves. Una especie de yetti pero que muy flamenco. Si se aguantaba sobre sus patas traseras era más alto que el Señor Vicente, un tallista gallego, y hombre de confianza de mi padre, que se sacó el carnet de conducir a la 42ª vez. Después de años y años de prácticas. Eso sí, alardeando siempre de que la teórica a la primera, la teórica a la primera. El mismo individuo que el primer día que estrenaba coche, un 1430 rojo 4 puertas, se la pegó contra una farola en la calle Hospital esquina Riera Baja. Nunca mais.

Pues un día, ahora no recuerdo concretamente cual, podría bien bien haber sido un domingo, por ejemplo, mi padre se llevó al Landrú lejos. Muy lejos. A las montañas, dijo. Al Puigmal, imaginé yo con mi Atlas Aguilar abierto por los Pirineos. Pero nunca llegué a saber a ciencia cierta el por qué de tal decisión. Que si se portaba mal, que si mordía, que si estaba muy enfermo... Una arbitrariedad paternal como otra cualquiera. Mi padre tenía 33 años y 3 hijos.

Pero a los cinco o seis días el Landrú volvío. Y mi padre estaba contento.

Y un día se murió de viejo. El perro.

Mi padre va a hacer 70 años en Abril y es la flor que más quiero.

Per Sir Charles Martins.

05 de novembre 2007

Kaiten-Koniec

Abans d'ahir nit, mentre sopava amb els meus amics de feina, nous companys de camí, en un d'aquests restaurants japonesos que els porten xinos i que fan barra lliure de sushi campi qui pugui/ad libitum... vam parlar de coses boniques però que fan mal. Ens costa, es cert, però estem desitjant trobar-nos a gust, així com ahir, en bona companyia, per deixar anar aquesta mena de sentiments trampa que se'ns travessen com una espina a la gola cada vegada que hi pensem. Perquè hi pensem sempre. Cada vespre. Cada festa. Cada carretera.



Un pare que se'n va massa aviat, gairebé sense acomiadar-se; un amic que ja no hi és però que continua fent anys el mateix dos de setembre; aquell amor que s'esberla i la trencadissa interior que deixa (tu saps tan bé com jo que és criminal); una àvia que camina molt a poquet a poquet i que, en sec, s'atura; un gos que fuig del teu costat, després de disset anys a la teva esquerra; la teulada de la casa del poble que s'enfonsa i que cau perquè la família vol les peles...

I mentrestant, parlàvem de la vida. I de la mort. És a dir, del que ens queda, per viure i per veure. I del que portem viscut, però fent-ho ben bé des de la mort, sense por i sense pena. Per un cop, valents. Som vius, què collons! I un dels comensals, un que tenia els ulls negats, molt i molt brillants, i que per acabar menjava pollastre arrebossat amb wasabi va dir que després de tot allò... fos el que fos... davant de la felicitat se li havia posat un vel de tristesa.

Ara no recordo si va dir un vel, un tel... o va ser un tul? Havíem begut unes quantes cerveses.

Afortunadament, encara podem brindar i dir: Salut! Molta salut.

04 de novembre 2007

Marco



Dedico aquesta postal a la meva mare de mentida.
Tot i que, darrerament, la veig molt més que a la que em va donar la vida.
Tot plegat... quina mentida més bonica aquesta ficció nostra de cada dia.
Perquè malgrat la nostalgia que aquests dies faig veure que sento...
en realitat som tots una colla de dibuixos animats d'estar per casa.

Per a tu, Jonquilla.


Pd
(Ai, Senyor.)


01 de novembre 2007

Esqual



L'any 76, aproximadament, la meva tieta ens va portar al cinema Urgel del Carrer d'Urgell, al meu germà i a mi, a veure Tiburón de Steven Spilberg. Quina por, per favor. I sense el càlid refugi de les crispetes, encara més. Ara que ho penso, què bèstia i què moderna era la meva tia. La Tia Mari. Va treballar 40 anys a la INDO i cada matí em deixava un SUGUS a la balança del cuartillo de casa seva.
JAWS... Aquella imponent pel.lícula em va putejar tant tots els estius fins que no vaig poder comprar-me les primeres lentilles. Tot just acabàvem d'entrar a l'OTAN. Les meves primeres lentilles... El meu primer vot... Sort que els meus pares havien triat per estiuejar un poble de la Costa Daurada d'aquells que t'avorreix abans no et cobreix que sinó... Ara que quan anava amb els col.legues a banyar-me a l'altra banda, res, una mica més amunt de Mataró, rollo, que fas dues passes i no toques... em cagava viu. Quin trauma més gros pels de la meva generació, joder. D' això no se n'ha parlat prou encara. Cony de memòria històrica. Bé...
"Sonríe, hijo de puta." Quina gran frase la de Roy Scheider. Això és una rèplica. I quin final de pel.lícula. Un clàssic.
Han passat els anys. Ja en fa sis o set que em vaig operar de la miopia. Les properes eleccions és més que probable que no voti, i avui dia puc dir que m'identifico força, i molt... amb aquest tauronet petit. Solitari. Marcat. Esqual. Supervivent, en el fons. Tant o més que els del fons. Els de la barqueta a motor. Els del salvavides taronges. Aquells que s'ajunten per fer-se la foto.

Demà em faré una samarreta. "Somriu, fill de puta."
Me la dedico.

31 d’octubre 2007

ON THE ROAD



Después de reírme de esta canción durante años y de hacer coña a su costa... el otro día cayó por casualidad en mis manos el video. Me puse a llorar como una magdalena.

"Mai no és massa tard per tornar a començar."


Gracias, Vano.

29 d’octubre 2007

MIEDO



"De nuevo me sentí helado por la sensación de lo irreparable. Y comprendí que no soportaría la idea de no oír nunca más su risa. Era para mí como una fuente en el desierto..."


Resum de "El Principito" de Antoine de Saint-Exupéry.

24 d’octubre 2007

Phum

Phum seria donzella. La més bella en un conte de bèsties.
Nedaria braça i crol. I faria olor d'espígol. La cara neta.
Una constel.lació de pigues que esdevindrien estrelles.
Tornaria d'Arbeca. I tindria una edat molt concreta. 22.
Caminaria de puntetes per no comprometre's. Lleugera.
Dibuixaria un elefant prou resultón en no més de set segons.
Els seus llavis de seda sempre alerta. Un somriure espera.
Pràctiques de soldat, de l'amor, no de la guerra. Serena.
Parla, i parla i parla. I jo escolto. Història moderna. La tendresa.
La seva mare llegeix, convulsa, literatura èpica. Potser txeca.
El seu pare passeja cada matí, de punta a punta, a Las Canteras.
Els seus germans són el vent, el cel i la terra. Ella és la petita.
I prendria el sol a l'agost sense res a sota. Filla de Cubelles.
Menjant crispetes amb la boca oberta. Una pel.lícula eterna.
La mirada d'una noia que malgrat de mar és alegra. Alegra.
Olor d'encens. I un sopar de manual a la llum d'una espelma.
No pot oblidar però té una memòria que la traeix sencera.
Tindria debilitat per la roba d'època. La clàssica noia grega.
Una dona efeminada i afemellada com un brau negre. Roig.
Posaria la seva mà al meu pit per escalfar-me la consciència.
I em demanaria una lluna de mel ben plena de València. Moon.
Biògrafa de la meva existència i del meu cor. Amant de per vida.
Perquè Phum és el foc.

23 d’octubre 2007

L'Hort del Pinzells


El Moré està preciós. Ufà.
Ha arribat la tardor. Tard.
El sol no escalfa prou. L'hort.
De bolets no n'hi ha. Demà.
La mainada vol jazz. Jaç.
L'escalfor de la llar. Godard.
Som feliços allà. Tots.

Molt. Esclar.

L'Hort dels Pinzells és el títol d'un conte de la Pi.


E.T.

Mejorando lo presente... ¿a quién os recuerda?
Aquesta meravellosa foto pertany a Paco L. Giménez.

19 d’octubre 2007

Boliretrat
















Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau. I escolto la teva aigua tremolosa i amiga, de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.



Cançó a Mahalta. Lletra: Màrius Torres. Música: Lluís Llach. I si canto trist (1974)

17 d’octubre 2007

El Rei?

Tinc una maleta plena de pedretes de colors. Llaminadures del temps. Banda sonora dels fets. Són el meu únic bagatge. Esdevindran sorra que m'ha d'acompanyar allà on vagi. Ara estan seques ja. Però vaig agafar-les molles de la platja. He voltat força amb elles. He guanyat moltes juguesques. Rodones, petites, violetes. Però, ara em pesen. Se m'han fet velles. No passo cap control. Em fan por les fronteres.

Quants cops hem d'ensopegar amb la mateixa pedra?

Quin és el nostre destí?

On és el meu camí?

15 d’octubre 2007

Doctor, doctor...


- Doctor, doctor...
- Digui'm.
- No pot ser. Avui he sortit a buscar bolets i no he trobat res. Cap ni un. Ni una miserable trompeta de la mort. Diuen que la setmana que ve estarà a petar. Diuen. No ho sé. No me'n fio dels boletaries, ja m'enten. Són ganers. Batxillers. El meu germà m'enganya. Em diu por ahí, por ahí... i després res. El meu germà és boletaire ascendent pixapins, sap. Però el molt cabró sempre torna amb el cistell ple. No sé com s'ho fa, la veritat. Sembla que els vagi a comprar al mercat de Vic. I els porta macos, eh... i nets, i ben variats. És un misteri que dura ja uns quants anys. I li va donar de cop per això dels rovellons, no es pensi. En sa vida n'havia agafat ni mig. Ni en menjava. Dels estofats de ma mare els separava amb la forquilla, amb cara de fàstic. I ara... ara torna amb el cistell gros ple a vessar de bolets. És un porc. Al començament només agafava rovellons. Tot lo altre era fer malbé el bosc, deia. I ara, vés-lo a buscar. Llengues de bou, ous de reig, carlets, rossinyols, moixernons, ceps, llenegues, camagrocs, fredolics, múrgoles, peus de rata...
- Molt bé. Però vostè no ha vingut a la meva consulta a parlar de bolets. M'erro?
- No.
- Ni a parlar del seu germà, oi?
- No, tampoc.
- Llavors, digui'm.
- És que...
- L'escolto.
- La foto...
- Ja.
- És greu?
- Molt greu.
- Doctor...
- Ho sento.
- Estaríem parlant de...
- Molt poc temps.
- Déu meu.
- Sí.
- Llavors...
- Em sap greu.
- Sí. Gràcies, Doctor.
- A reveure.
- Fins la propera.
- Sí. I molta sort.
- Perdoni...?
- Amb els bolets. Sort!
- Ah, sí.
- I records.
- Com diu?
- Pel seu germà. Records!
- Escolti, és vostè un micòleg de guàrdia. Demanaré una segona opinió.
- Vagi, vagi.

09 d’octubre 2007

GRIS, EL MUSICAL

Sempre xiulo. Canto, fins i tot. Per les escales. Molt sovint a l'ascensor. A les entrades i sortides de tot arreu. Canto a primera hora, abans de prendre cafè; canto de nits, en silenci, mentre passejo. Canto fluixet, invento melodies dolces, per exemple, en anglès... I xiulo bonic, sense aturar-me, cap a dins i cap a fora, com un digeridoo d'Angora. És cert. Però si us plau... (no sisplau, tot junt; separat, si us plau, va per vosaltres), no em pregunteu més si estic content. Per favor. Gràcies per avançat.
Mira, mira, como silba, que estás contento?... No, señora, no estoy contento. Estoy contiento. Mejor dicho, canto con tiento. Pero que con mucho tiento, sabe. Qué antipático. Adiós, señora.
Veïns, companys, compatriotes, contemporanis meus, senyora... Feu el favor de respectar la meva pena grisa, aquesta penitència musical meva de cada dia, heretada. Deixeu-me vinclar al vent com ho fa l'ordi. Amén.
Vull submergir-me i respirar l'aigua blava i somriure i agafar peixos de colors amb la mà i acaronar-los i tancar els ulls i tocar-te i sentir el sol calent damunt les meves espatlles i tenir-te i inventar-me els noms dels núvols i adormir-nos i despertar i penetrar-te.
M'agradaria, un dia. No molt llunyà. Aviat. Però ara, canto trist.

Xiulo.


04 d’octubre 2007

En Leo Messi


Fa un parell de dies em preguntava què era la bellesa arrel d'un article que vaig llegir a la xarxa etc etc... Es veu que estava jo molt sensible, perquè ara, rellegint el meu post... he pensat que no n'hi havia per tant. Arribes massa tard a casa, veus la merda que foten a la tele -ara fan molts programes de noia impossible, de les que vomiten en directe, sortejant alguna cosa, davant d'un plafó amb lletres, rollo papa llama-, et menges les quatre merdes que et queden a la nevera, i te'n vols anar a dormir aviat però, t'asseus davant el PC... i la cagues.
La qüestió és que ahir dimarts al vespre -miraculosament no treballava-, vaig disfrutar com un cabró de la màgia, digues-li com vulguis, d'aquest nano, en Leo Messi. Quina puta meravella, que deia un amic meu. Des-comunal. I esclar, penses: Messi. La bellesa existeix, joder. Així de senzill. I estem parlant d'un futbolista. Vale. Molt bé. ÑDFDGFNVNXCVJXFVNVJFVDNCXJAUWOPKSMXSJZWYQP ! ! !
No em doneu la brasa ara. Ja ho sé. Què vols que hi faci. M'encaaanta el fútbol!... Amb accent a la U. El futbol... no m'agrada tant. L'un i l'altre són esports gairebé diferents. I per això que fa el xaval aquest amb la pilota... fins i tot s'hauria d'inventar una paraula nova. Jo crec que és d'un altre planeta. Si Maradona era Déu... Lionel és el nou Messies.
Bueno, tu, ho deixo aquí, que m'està tornant a agafar la saudade i em poso tendre, i no vull acabar un altre nit plorant mentre em rento les dents. Nois... HABEMUS BARÇA!

Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico eles truci neque horret iratum mare, forumque vitat et superba civium potentiorum limina.

01 d’octubre 2007

Què és la bellesa?

Avui he llegit:
"Expertos citados por el diario aseguran que el contexto importa, y que una estación de metro en hora punta no permite que la gente aprecie la belleza. Mientras, Bell recuerda con amargura los peores momentos: cuando acababa una pieza, nadie aplaudía."

Ho he llegit i m'ha fet molta gràcia. Us explico una mica la notícia. El diari és el The Washington Post, i el tal Bell, Joshua Bell, un dels millors violinistes del món. L'experiment en qüestió va consistir en col.locar al músic -acostumat a tocar a grans teatres, a 100€ l'entrada més barata, i sense sentir ni un soroll de mòbil, ni una lleugera tos de tardor- a tocar al metro el seu Stradivarius durant 45 minuts vestit amb uns texans, una samarreta i una gorra de beisbol. El pobre no va treure ni per pipes. En total, menys de 40 dòlars. Només un noi de trenta anys es va aturar realment a escoltar-lo, exactament, durant sis minuts. Després va dir que l'havia fet sentir en pau en fer-ho. Em sembla increíble. És estrany. Fins i tot, ridícul.

Què és la bellesa?... Està en les coses? O som nosaltres els que convertim aquestes coses, tan sols algunes d'elles, en coses belles?... La bellesa està en la matèria, o en l'esperit?... En tot cas, si fos així... en l'esperit de qui?... D'aquell que és susceptible de ser bell, o del que contempla aquesta bellesa?...

Potser el mateix experiment a l'aire lliure hauria donat uns altres resultats. O si enlloc de fer-lo al metro de Washington, l'haguéssin provat al transbordament aquell tan llarg que hi ha entre la línia groga i la verda a Passeig de Gràcia. I amb una viola enlloc d'un violí. O posant una noia en comptes del tal Bell. (...) O si hagués anat vestit com calia, com acostuma, d'etiqueta, de negre, el color de les grans ocasions. O senzillament, sense la gorra de beisbol.

Són aquests petits detalls, però molt importants, els que haurien pogut fer que algú que passava per allà, amb presses, i amb pressions, o amb depressions, detectés en aquell précís instant... algún indici de bellesa en aquelles belles notes de Bach que aquella bella tarda de setembre sortien d'uns dels instruments més bells del món. Potser, això de la bellesa és potser una cosa massa relativa, subjectiva, contextual i fràgil com per anar experimentant tan ricament amb ella. Pobra bellesa. I pobre Bell.

28 de setembre 2007

Aras...


  1. Poltre salvatge...
  2. Atura't. Ara escolta el xiulet del vent.
  3. Tanca els ulls. Respira. Ara toca'm.
  4. Et sé tal com ets, ara. Veig el fons del teu ésser.
  5. Demà cavalcarem junts fins que no poguem més.
  6. Però lluny de casa. Ara als prats, ara a les muntanyes.
  7. I serem sempre joves. En el desig de l'altre.
  8. I ens farem vells aprenent a estimar-nos.
  9. Potser mai.
  10. O potser ara.

26 de setembre 2007

Se dejaba llevar...



Azul, líneas en el mar, que profundo y sin domar acaricia una verdad. Y tú no lo pienses más, o te largas de una vez o no vuelves nunca hacia atrás.

Se dejaba llevar, se dejaba llevar por ti. No esperaba jamás y no espera sino es por ti. Nunca la oyes hablar, sólo habla contigo y nadie más. Nada puedes sufrir que ella no sepa solucionar.

Temor, alcohol de quemar, pon tus manos a volar o en tus ojos el terror. Azul, vuelve a reflejar, y fundido con el sol reina un sueño de sonido a mar.

Se dejaba llevar...
Por Antonio Vega.

20 de setembre 2007

Diàleg a Les Rambles.


- Oye, Sol, a ti no te parece que ya no se puede ni andar por Barna?
- Ay, no sé. Yo es que me muevo más bien poco.
- Qué petarda eres, hija. Mira pa'lante.
- Yo qué sé. ¿Por los turistas, lo dices?
- No, burra, lo digo por el Sónar y por el Photoshop.
- Ah. No los conozco.
- Es que que nos han hecho mucho daño.
- Tú tranquila, que ahora el Hereu lo va a arreglar todo.
- Calla, que hoy me han metido una multa de 90€ que pa'qué.
- Algo habrás hecho.
- Reivindicarme.
- Qué?
- REIVINDICARMEN.
- Pues eso.
- Mañana la voy a pagar, que así te hacen descuento.
- Cómo sois los catalanes.
- No te jode... De dónde me has dicho que eras tú?
- No te lo he dicho.
- Joder.
- De Barbate, provincia de Cádiz.
- No lo parece. Y cuánto llevas aquí?
- Seis meses, pero todavía no he hablado con ni un catalán.
- Y yo qué soy?
- Tú?... Tú eres una maricona.
- Anda, dale, que nos han echado 20 céntimos.

(És ficció. És rosa. És Madrid.)

Unes Mans Fortes

Diumenge. Una del matí. Acabo d'arribar a casa. Molt tocat. He vist una obra al Club Capitol que m'ha commogut, "le mani forti". M'ha semblat una meravella. Us la recomano, de veritat. Si mai a la meva vida hagués de posar en escena alguna cosa m'agradaria molt que fos així. No sé perquè.

Aquesta foto batega forti també.

19 de setembre 2007

Peter Pan ha vuelto

Aquest dematí, com faig cada matí, quan m'he llevat he obert els ulls. Un cop més, he près consciència de la meva respiració. Era viu. I era núvol. M'he sentit tan infantil. M'he assegut al llit i he fet que no amb el cap durant no més de tres segons. Després m'he aixecat i m'he pixat a sobre. Si arribo a saber que em faria aquell bassal als peus, tan groc i tan calent, em quedo una estona més dormint. No m'he rentat les dents. He tancat molt fort el tap del colutori amb el canell bo, l'únic que em queda. M'he vist al mirall, i no donava crèdit. Prou. Reacciona. I avui afaita't, per favor. Camina ja.

Abans de sortir de casa, però, he millorat la meva coartada tirant un got ple d'aigua damunt els llençols. Ara. Un simple gest, i tot ha tornat a la normalitat.

...

17 de setembre 2007

Los 7 Magníficos

Me gustaría que mi próxima obra de teatro fuese un western. Con poco texto. De vez en cuando, una gran frase. Muchos silencios. Pero silencios llenos. Algún duelo. Sol. Un saloon lleno hasta la bandera con puertas de entrada abatibles, partidas de cartas y un pianista incierto. Al fondo un viejo. Chicas. Niños. Las chicas siempre alegres. Los hombres serios. Y miedo, bastante miedo. Un pistolero vestido de negro. Caballos. Nubes de polvo. Gente llegando, una diligencia partiendo. Maletas apiladas cerca de un abrevadero. La barbería cerrada. Un herrero abierto. Disparos a lo lejos. Gritos. Un sheriff muerto. Más silencio. Hasta aquí la media parte. Luego, un ataúd de madera blanca. Y telón.

Sería una obra de teatro muy parca. Seguramente, doblada al castellano. Y en la banda sonora se silbaría bastante. Necesitaría de un gran teatro para llevarla a cabo, y todos los actores deberían ser de carácter. Y, a poder ser, tenerlo. No pagaríamos dietas porque ésta sería una característica esencial del proyecto. Y todos nuestros hijos tendrían un papelillo. No contrataríamos a nadie que haya aparecido en el espectáculo del oeste de Port-Aventura. Ni se aceptará Targeta VISA en los chiringuitos de refrescos. Porque otra cosa no sé, pero calor, pasaremos un rato. No haríamos temporada en Barcelona, sino en Almería. Y la gira sería redonda, ya que el show se llevaría a cabo en una carpa de dimensiones ingentes. Como véis, una auténtica comedia folk.

No invitaríamos a los críticos dado que sus críticas, probablemente, no nos serían nada favorables. Al contrario, al igual... se cebarían con la escenografía, que, por cierto, no os he dicho que debería ser un desierto. O con la falta de argot catalán en el texto.

(tontinuará...)

Graffitti Municipal


Prohibido estacionar.
Qué vergüenza...
Pobre hombre.
Qué trabajo...
Poble Nou.
Qué pena...

01 de setembre 2007

Verano Azul

AVISO: Estic terriblement saturat de la meva ciutat.

"Bondia, Barcelona! Són les 8 del matí. Feliç Dia de la Marmota.
Els termòmetres marquen 31º, i es preveu que en les properes hores... Bondia, Barcelona!

Gol!... Brindem, o ens ho fem a sobre?... Perdoni, qui era aquest Joan Gamper? Sounds good!... Encara no he tocat la gespa i ja no puc més, míster. (...) Míster?
Jo escalfo, però no jugo eh. I si ho faig, no em deixeu córrer més de 2 minuts, per favor. Tinc els peus plans. I sóc asmàtic-alèrgic. Em sap molt greu, companys. (...) Una foto...? Sí, cómo no, señora. (...) Efectivament, vinc de la cantera, però us asseguro que no valc el que voleu pagar per mi. En realitat... sóc un farsant. I sé que acabaré jugant al Arsenal. (...) Mama? Papa...? "

La qüestió és... com és possible que un altre cop tornem a ser al Setembre?...

Aquest estiu no ha durat el que havia de durar. És impossible. Això no és el que havíem parlat. El Corte Inglés hi deu tenir alguna cosa a veure. A més, no diuen que s'estan acabant les primaveres, i les tardors... Que passem del fred a la calor, de cop, sense transicions. Que les flors neixen quan poden, que les fulles cauen quan volen... Que s'han acabat les quatre estacions. Que Vivaldi era un rumor... Si és així, llavors, perquè no fem durar mig any l´hivern i sis mesos l´estiu?... No?... Cinc i set?... Molt bé. Cinc de fred i set de set. Així tots contents. Sobretot els mestres. Ara, William... fred quan toca, i calor, la justa, Tenneesse. És a dir, poca. I sobretot, que algún dia poguem tornar a fer un mes de vacances, com fèiem abans. I no la setmaneta aquesta ridícula que s'han inventat les agències de viatges de 8 dies/7 nits, on anem a morir la majoria... Que sumada a la 1ª setmana d´agost, que si surto o no surto, i els 15 dies de rigor de visites inesperades/inoportunes amb dret de pernocta a cals avis, parents varis, o als pares d´un nen de l´escola... Se t'han acabat les vacances. Per cert, no suporto la gent que fa les vacances al novembre. I al febrer... ni te cuento. Snobs.

Santa Mercè, com anyoro l'avorriment d´aquells migdies núvols d'estiu a Cubelles. Al carrer d'en Charlie Rivel... I les meves tietes: "Niño, tráete un mantecao. Vale. De tres gustos. Vale. Y no te olvides las galletas. Vale. ¿Llevas dinero? Sí. Oye? Qué? Tráeme la vuelta. Si me llega. Vale." Qué tardes, madre mía, con o sin Teresa. Cuando la resaca del viernes te duraba hasta, del sábado, la siesta... Así, rimando. Sin transiciones. Sin otoños ni primaveras. Eso sí, esperando el crudo invierno. Cuando aquellos largos y cálidos veranos eran tan azules... Pero de esto ya hablaremos otro día. Cuando arrecie. Porque, Pancho... Chanquete ha muerto.

09 de juny 2007

Manga Lovers



Per què aquesta noia i aquest noi tenen els ulls tancats?
I per què el nom d'ella està escrit en lletres blaves?
Algú pot dir-me com es diuen aquests nois realment?
Quan durarà aquest amor? Algú coneix aquesta dada?
La tinta vermella del cor, va traspassar el paper? I el cor?
Seria aquest el que en diríem un amor cec?
Un cop separats, esborraran els seus números de les agendes?
Ah, molt important, qui dels dos va estimar més?
Per què un dibuix tan senzill pot arribar a ser tan maco?
Per què un dibuix tan maco pot arribar a ser tan cruel?
Serà que m'estic fent gran?
Serà que m'estic fent bell?

EN ROIG


Red is my favorit.
El meu color favorit és el vermell.
Me gusta el rojo.
Em dic Roig.

27 de maig 2007

Qui a casa torna


Torno de Madrid. M´he passat 15 hores a la capital de l'estat espanyol pensant en català. No he pogut evitar ni els adéus, ni els mercis, ni els bondia... i al Barbieri de Lavapiés, una cosa així com el Zurich d'aquí -el d'abans, esclar-, se'm va escapar un què et dec. Terrible. Una mica de vergonya amb regust de senyera. Sense voler... però tampoc fent gaire esforç per evitar-ho. O sigui, sin querer evitarlo. Suposo que el fet d'anar-hi en misión especial em donava una certa tranquil.litat federal.
Baixo al foro fa més de vint anys. Per la feina, pels amics... Per trobar feina, per retrobar els amics. Per Nadals solia baixar. I hi vaig viure durant més de dos anys als noranta. D'això ja en fa més de deu. I mai havia sentit el que vaig experimentar la tarde-nit-matinada de dissabte a diumenge passats. Una jornada de reflexió ben especial. Suposo que el que vaig sentir té molt a veure amb com està un, però realment vaig poder saborejar la nostalgia del no ser a Madrid. Aquella sensació que tens de... que t'estàs perdent alguna cosa, vamos.
Total, un vol de 110€ d'oferta, una tarda de primavera amb pluja, unes tapes a la Cerveceria Alemana de la Plaza Santa Ana, un cortadito por aquí, una caña por allà, una obra al nou Teatre Valle-Inclán del CDN, más cañitas -eso sí, qué bien las tiran los cabrones-, unas tostas de ibérico, unas charlas, un porrito, un taxi de madrugada y vuelta al Prat. No sé, igual el fet d'haver anat a veure actuar un dels meus millors amics, o el de coincidir al teatre amb una dona increible amb la que vaig compartir set anys de la meva vida hi tenen alguna cosa a veure . No ho sé. La qüestió és que quan vaig arribar a Barcelona i vaig enfilar amb el cotxe la Gran Via de tornada a casa... vaig plorar com feia dies que no ho feia. Com feia temps que no plorava.
He arribat a les 08.05 del matí i feia un dia esplèndid. Com es notava que era diumenge!... Experimentava una calma massa sospitosa pel que darrerament m'acostumo a bellugar. Respirant a fons. Efectivament, tenim dos pulmons. I un cor que batega. Era jo, sens dubte. Sense alteracions ventriculars particulars ni cap intermitència cerebral a destacar. I quin equilibri al pàrking de l'aeroport. Trobar el cotxe a la primera. De memòria. Sense haver de xequejar la lista de notas del mòbil. B-14. Olé. Són detalls que, si surten bé, et reconforten amb tu mateix, et fan fer les paus amb el cretí que portes dintre, i si no... t´ensorren el dia definitivament. I no ho comentes. Qui no s'ha passat mai una hora buscant el seu vehicle en un aparcament no és persona. B-14.
Després, surto cap a casa a 80km per hora, els colors blau i verd se't despleguen a esquerra i dreta. En l´horitzó i pel mirall retrovisor. Sense navegador. Només per això val la pena no jugar-se la vida. Ara a 60km per hora. I quina pau a Bellvitge. Quina presència la d'Ikea. Que bé que han quedat les obres de la Gran Via -excepte un tram de 200m. que si et despistes una mica...- després de tants anys de polsegueres i desviaments esgrogueïts.
(continuarà)
Proper Capítol: LA GRAN VIA DE LES URNES.

25 de maig 2007

NATURALEZA MUERTA

Soy un necio. (Talòs, llosc, gamerús, poca-solta, ximple...)
Por lo que debo aprender. Debemos continuar aprehendiendo.
Deberíamos tender siempre a algo que estuviera más allá de nosotros mismos, aunque sólo fuera un poco. Más allá de nuestras preocupaciones y de nuestras neuras. De nuestro ego o nuestras presunciones.
- Has visto, Vladimir, todo es nuestro.
- Haber pedido muerte.
Eso sí. Una cosa está clara y me exime, en parte. Estar rodeado de necios no me ennoblece, me ennudece. Y me hace un poco más necio. Ahora que me acuerdo... Un día lo estuve. Cielos!
Y cuando digo necio, quiero decir un poco más de lo que ya era. De lo que siempre fuiste. De todo lo necio que algún día podrías llegar a ser si te lo propusieras. Un gran necio.
Hay que ver que palabra más... necia. Diríase que es la suma de feo, tonto y sucio, en un sitio horroroso además. Que lástima de palabra. Pudiendo haber utilizado otra. En realidad, sólo quería decir idiota, o tonto. Pero uso necio porque duele, como que jode más, y creo que merezco este castigo. Llegados a este punto... ¡Cuán absurdo y prescindible es todo esto! Madre mía. Y que poco necesario. Mis reflexiones me están conviertiendo en una naturaleza muerta.
A pesar de todo, a mi entender, básicamente, hay dos tipos de cosas: las necesarias y las que te proporcionan algún tipo de placer al instante. Un maki, una peli, un chapuzón, un beso, la sonrisa de tu hijo… En este orden, concretamente.
Pero la que me ocupa no pertenece a ninguna de estas dos categorías. Más bien constituye una obligación. No, un deber… Eso, una penitencia. Y como entres en la rueda estás perdido. Gira, y gira, y gira… pero no avanzamos nada, amigo. Tanto soñar, tanto querer, tanto trabajar... ¿y ahora què? Vendría a ser como una suerte de desgracia infinita.
Bienvenido al Tiovivo de la Sinrazón!... Cabalgo en un caballito albiceleste que sube y baja frenéticamente pero que no me lleva a ninguna parte. Montado en mi estupidez supina doy vueltas y más vueltas alrededor de la nada. No me mareo. Aparezco estático como una naturaleza muerta. Aún así, me quedan fuerzas para respirar. Y aquí sigo.
Feliz Día de San Valentín. Que eres un enamoradizo. Primo.

PD
¿No querías caldo?

A Chema.

23 de maig 2007

Pop-Arb


Si algú coneix la gent que organitza el Festival de Pop d'Arbúcies que s'estiri una mica. Anem a mitges, vale? Jo crec que podria estar bé. Dóna rotllo. Em poden enviar un comentari amb el seu telèfon de contacte i ja ho arreglarem. Tranquils, m'estic promocionant. Salut. I visca el Torras!

21 de maig 2007

Cine Mar


Vale, és un photoshop mangui que jo m´he tret de la màniga, ho reconec. Però això, compañeros poetas... no és una il.lusió. Ara és al vostre abast. M´explico. En aquesta Barcelona tan de guiri, el Buster Keaton de la pantalla gegant, i la Mar Bella i desenfocada de la foto, poden combinar a la perfecció si visiteu el Nou Cinematògraf Napoleón que s´ha instal.lat a Las Golondrinas de Barcelona les nits dels Divendres, des del 18 de Maig. En tres paraules... UNA-DE-LICIA.
Els irresponsables de l´event són el Walter Cots a la projecció, el Mestre Borràs a les manetes, i el "Parra", com a Mestre de Cerimònies. Són un trio impressionant. Impagables. No us s'ho perdéssiu, de veritat de la bona.
O sigui, arribes a les 22 a les orenetes amb la teva futura parella -això ho dic jo, però ja m'entendreu quan hi aneu-, demanes un parell de copes de cava -sidra irlandesa també funcionaria-, puges a coberta -pilles lloc i t´apalanques una manteta, blava per ells, groga per elles...- i contemples el Port Vell quan el vaixell inicia l'aventura. Tuuú-tuuuuuú...
La travessa costa 27 € però dura 1h30m. Ei, no és car. (Ah, la consumició està inclosa. Faltaria més.) De debò, que val moltíssim la pena. Jo no vaig pagar, vale. Em van convidar a l´estrena. Però us prometo que si hagués aforat... haguéssin estat els millors trenta leiros que m'he gastat en anys. Perquè allò, companys, és un autèntic plaer. Un gustasso pa'l cuerpo.
The most emotional and amusing show in the Barcelona's Summer. Ojo. Tot és bonic. Pel.lis de 16mm originals, el millor cinema-mut de la història, un pianista tocant en directe... I tu allà amb la teva copeta a la mà com si estiguessis de vacances en qualsevol altre ciutat... amb port. I això, perdoneu-me, no es paga amb diners. La brisa del mar, les olors barrejades del vaixell i de l'aigua, els esquitxos de sal, i un brindis per les bombetes de colors.
No tengo palabras. Aneu-hi, per favor. De debò que m´ho agraireu tota la vida. No tinc més paraules. Ho sento.
PD
Jo hi vaig anar amb una amiga meva de tota la vida, i ara es vol casar amb mi. I la veritat és que no sé què fer. Aprofito per saludar-la des d'aquí. Un petó, Montse.

17 de maig 2007

El Tedio Azul

¿Alguien ha visto a Dios en esta foto?... ¿Y a Oliver Twist sentado en el suelo delante del Lobo Feroz?... ¿Quizá el mapa de la península ibérica sin las Baleares?... ¿O un gato gris con la cola levantada? ¿Tampoco?... ¿Y un cawboy con sombrero apurando un cigarrillo?... ¿Acaso un Zappelin con forma de cerdo con forma de hucha?... ¿Sabéis dónde está el plato de gnocchis?... ¿Y el tornado tamaño Lilliput?... ¿Veis el perfil izquierdo de Marlene Dietricht?... ¿Hay realmente dos agentes de la propiedad inmobiliaria jugando a la petanca?... ¿Ese de ahí arriba es Salvador Puig Antich con el pelo corto?... ¿Y qué me decís de la bolsa de Cheetos sabor barbacoa?... O fíjate, un miembro del KKK con una cabeza de caballo en la mano. Y una flor de lis. Y las diez últimas plantas de la Torre Agbar. Las huellas de unos dedos aceitosos. Un espermatozoide perdido de Clark Kent. Un gremlin bocabajo. Los Beatles. Y un poco más al sur, Finlandia.

14 de maig 2007

Una Dona Difícil


Avui he fet un esforç que ha valgut molt la pena. He anat a veure l'Hedda Gabler de l'Ostermeier al Lliure. Dic esforç perquè últimament em costa molt, gairebé tot. Qualsevol cosa se'm fa una muntAnya, i tenint en compte que hi baixava, de l'hort, vull dir... de collir cireres, maduixes, pèsols, favetes... de regar les tomaqueres... fer els 72 km. que em separaven, a les dues del migdia, del Gran Teatre de Montjuïch, no ha estat fàcil. Però, com et deia abans, l'esforç ha valgut molt i molt la pena, que diria la meva amiga Pia de Girona.
OH, MY GOOD!... Gràcies per ser-hi. (Paradoxalment, cada cop sóc més a tocar teu.) Gràcies Tomàs! Gràcies Àlex!... I gràcies, sobretot, als meravellosos actors d'aquest muntatge. Especialment, esclar, a l'Hedda. Preciós. Súblim. I molt necessari.
En acabar la funció, segona i última de la companyia a BCN, el públic ha aplaudit sobradament i sonora. Alguns bravos, fins i tot. Gent dreta. Sense exagerar. Ben bé, cinc minuts d'homenatge. De glòries. Personalment, jo he sortit bastant trasbalsat. No he estat capaç de xerrar pràcticament amb ningú. No podia. Tampoc no em venia de gust. Em volia mantenir... no sé, pur. Després d´aquella meravella... Joder, pur. Suposo que no volia contaminar-me de les tonteries que solem dir els professionals, o no, quan ens trobem per allà als halls dels teatres en aquest tipus d'esdeveniments. I m´he amagat a la llibreria. Una estoneta, fins que passés de llarg la marabunta. I esclar, he fet gasto. He comprat uns quants llibres de la col.leció del Lliure. Buè... fins aquí tot correcte.
Després, he trampejat fins la terrassa... què tal... quant de temps... ens veiem... i PATAPAM! Me'ls he trobat a tots allà baix al pàrking. Més ben dit, els he vist... perquè no he gosat a baixar, evidentment. (Ma mare sempre em diu que sóc més curt que les mànigues d´un chaleco. M'encanta aquesta expressió. M´encanten les expressions de tota mena. M'encanta la meva mare. L'estimo umbilicalment.)
La companyia en pleno a la Plaça de la Xirgu. Es feien fotos. Ella/Hedda parlava pel mòbil. El prota es fotia una Estrella. Vestien roba còmoda, d'estiu nostre, no seu. Xancletes!... Un altre s'eixugava els cabells amb una tovallola de color blau cel. Eren uns guiris normals, força alemanys, que actuaven la Gabler i que passaven un finde a Barna. Kamaku. I m'he re-il.lusionat amb la vida. I m'he tornat a enamorar de les persones. El teatre, un cop més. Gràcies, nois.

10 de maig 2007

Canarian Beauty


sigo subiendo por un sendero gris de niebla
que como piedras - redoblan en mi cabeza
y ya no crece la hierba en nuestra tierra
hace mucho frío - me ciega el sol
a mi derecha un tablero blanco y negro
a tu izquierda - en el cielo un corte limpio
no hay sangre pero se te ve el hueso
casi ya está aquí el verano pero tengo otra vez miedo
hay demasiada gente en las terrazas y
no me he comprado un bañador nuevo
doy dos pasos adelante - y uno atrás
ejercicios necesarios pero huérfanos de futuro
y de las ganas de querernos
no veo el momento de bajar al pueblo
te recuerdo - estático en la corriente de aire
con las llaves - de la que un día fue nuestra casa - en la mano
tengo que hacer copias de todas las fotos
para quemarlas y empezar de nuevo
pero me faltan las fuerzas - en este momento
hasta para decirte cómo te entiendo
sin embargo... cómo te quiero
aunque va pasando el tiempo - hoy
sigo en el mismo sitio rodeado de recuerdos
donde en cada rincón hay un amigo que perdí
y en cada baldosa del salón nos dimos un beso
pero tu voz de ahora - al igual - es otra
aquella risa tuya ya no resuena tan roja
se me está gastando en la memoria
he releído todas las notas - todas las notas
para llegar a una conclusión - que
voy salir a la calle y voy a matar al tiempo
porque no se ha parado que en realidad está muerto
sigo subiendo me falta el aliento
me cruzo en el camino de la luna con un reno
espero que nadie me regale nunca más nada - no lo quiero
sepa usted que me angustia hasta el eco del silencio
el animal - herido me ignora y desaparece cabizbajo
dios cómo he jugado con nuestro futuro
el reloj de arena se está rindiendo
una hoja de periódico vuela muy alto
cerca de las agujas de un campanario
en la iglesia azul de mis sueños
no queda nadie en la plaza
es un desierto
hay esperanza
hay viento
sigo subiendo
...

07 de maig 2007

Más de 5.000 capturas...

Fue la primera palabra mágica que pronunció mi hijo, Ishtimo. Que yo recuerde, en ésta débil memoria de padre que uno tiene, ésta fue la primera unidad de sentido que saliendo intencionadamente de su boquita me emocionó. Bueno, la verdad es que dijo... "Papa, Ishtimo".
Y luego, claro, llegaron Froro, Espirerman, Lolaldinyo, Clarquén, Sanlloldi... siempre precedidos, eso sí, del consabido "Papa...".
Y esta frase la tengo grabada en la foto de les cireretes (en realidad es una postal comercial de cartón-pluma con sonido). Atesoro más de 5.000 capturas digitales en mi disco duro, pero lo que se dice fotos-fotos... casi no tengo. Hay que ver qué avance tan virtual.