28 de novembre 2007

Caçador de Fàbriques



Cada dilluns al migdia el meu nòvio i jo passem per davant d'aquesta fàbrica, a l'autopista de Girona, a l'alçada de Montcada i Reixach, més o menys. És el nostre dia de festa, Sant Actor Màrtir. Lliurem el mateix dia que les perruqueres de barri i les peixateries que venen bon gènero. Estimem el dillún. I els dilluns, encara més.

Ell sempre em fa algún comentari rollo grinpís al respecte, i jo, esclar, l'espero en candeletes. De vegades me'l fa tot just sortir per la Meridiana, molt abans, fins i tot, d'enfilar la ruta dels putos peatges. "Papa, el fum mata els nens?". I me'l miro pel retrovisor. Em deixa de pasta de moniato. Uns altres dies, en quant deixem enrera la fàbrica, abans de la primera estació de servei, en deixa anar un altre com si res. "Tots els arbres grisos aquests, papa, estan molt enfadats. Jo ho sé."

Doncs la seva ressenya d'avui ha superat totes les meves expectatives. Habidas y por haber. Gairebé semblava una editorial. Un txiqui-manifest digne de ser llegit al Parlament Infantil d'Amsterdam. (Si no n'hi ha, n'hi hauria d'haver). Us faig la transcripció textual magnetoscòpica de la moviola dels fets (és que li he demanat si ho podia tornar a dir per gravar-ho amb el mòbil):

"No, papa. Jo quan sigui molt gran, molt gran, molt gran... eh... vull ser caçador de fàbriques. Aniré a les fàbriques i amb un ganivet tallaré els fums i els convertiré en focs. Caçador privat de fàbriques, de dolents i de porcs. I també... i també... al fum li tiraré fang. Al fum. Perquè els nens moren de tos. I els arbres també es moren. Amb un ganivet i després amb una escopeta, hi aniré."

La foto la he fet avui dimarts al migdia, però de tornada. Després de 24 hores d'èxtasi muntanyenc. M'he posat a la dreta, he reduit a 80km/h, i he mirat que no vingués ningú. Llavors he encarat la càmara cap a la meva finestra i he fet un parell de clics. Una miqueta de fotoshow... et voilà!

Ell, mentrestant, mirava en el seu MiniDVDCar, "Scobydoo y Los Piratas".

27 de novembre 2007

Cops


¿D'on vénen aquests cops tan insistents
a la porta de casa
que et desperten i no deixen dormir,
d'on vénen tan irreductibles?,
et preguntes ja del tot desvetllat
i estimbat en una altra nit d'insomni.

És el cor, amic meu, que fa de les seves
sense que tu li ho hagis consentit;
és el cor que se't rebel.la
amb cançons que la raó desconeix,
mentre et regires a una banda i altra
sense trobar el teu lloc al llit.

Per molt que t'hi escarrassis,
avui no el tornaràs a trobar
ni el perquè esbrinaràs
d'unes anellades que no s'aturen,
ans redoblen, reboten i ressonen
furiosament dins teu,

de sobte esdevingut un altaveu
que et fa ballar-la tot sol a alta nit,
hoste perdut d'una discoteca on,
tan bon punt s'encenen els llums,
et deixen tirat a la porta,
despulla tot just supervivent.

D'Angles morts. D'Àlex Susanna.

22 de novembre 2007

La Bella Dorment



Jo i el meu fill vam caminar agafats molt fort de la mà fins que vam arribar gairebé al cotxe. Ell somreia de camí i jo plorava d'alegria. Ell tant i tant content, i jo intentant dissimur un parell de llàgrimes fent veus de monstres. Tot el repertori.

"Aquests nens, papa, eren simpàtics. M'han agradat molt i són molt macos, eh... Què deien, papa?"

Va, anem. Avui pel mig del carrer. I ens n'llunyem. De sobte, un silenci blanc com un interrogant de cotó de sucre. I tots els balcons tancats com si la ciutat s'acluqués d'ulls davant tanta indiferència.

"Es diu Leon. LEON!"

El meu fill dret i jo al seu costat, un genoll clavat a la vorera, voltats de set o vuit nois i noies, o nens i nenes, tant és, que somreien i ens feien preguntes sense esperar les nostres respostes, i sense deixar de somriure... Les seves cares rodones cada cop més aprop de les nostres. I ells vinga preguntar. I vinga riure i moure els caparrons. I nosaltres dos escoltant-los. Les llums esgrogueïdes dels fanals li donaven a l'escena un aire absolutament impressionista. Estem parlant d'un capvespre de novembre. Ara que, de tan minsos que es fan, estem perdent els caps de setmana.

"Va, papa! Papa... qui són?"

Jo em vaig aturar a les escales perquè la mirada d'una noia, una nena, tant és, que somreia i em volia dir alguna cosa, qualsevol cosa... perquè la seva mirada es va aturar, i va quedar congelada per tota la eternitat en algún punt de la desena de metres que ens separaven. Si aquella criatura i jo ja havíem fet les paus al hall del teatre!... Sembla ser que no. Un cop força baix a la meva hipocresia.

Exterior/Fosc. Una plaça de Gràcia. Dos minuts més tard. Es trenca el suposat equilibri. Ells miren transparents com l'aigua freda llisca pedra grisa avall, recte i comtal, tan sols per fer bonic. Al voltant d'un arbre conco i de tres cadires dures, més aviat mortes diria jo, d'aquelles que no et deixen decidir la mesura de la teva amistad amb el teu veí.

I jugar, papa?

"Corre, fill, que és tard. I hem d'anar a casa. I fer una banyereta. I preparar el sopar. I dormir."

"On és la Fada Sisena, Papa? Falta la Sisena. Aquests no són. El Principesky no és la Fada Dolenta. Ni la Princesa. Ni la Fada Bona tampoc. Ni aquest Soldat. On és la Fada Dolenta?... Això no és veritat, Papa. És broma. Ja ho sé."

El Regina era ple com un ou. Quina alegria. Un 96% d'ocupació. Molts la voldrien per la seva vida. Molta canalla, i molts pares, esclar. Avis, pocs. Ja se n'ocupen la resta de la setmana. Quina il.lusió poder presentar alguna cosa pels crios en aquest teatret, Agustina. Té alguna cosa realment especial aquesta sala. La batejo com a el nou Kit Kat Kinder de Barcelona.

"El mes que ve hem de veure aquesta. I aquesta. I aquesta. I aquesta i aquesta."

Aquest petit home de teatre coneix fil per randa la programació de tots els teatres infantils i jo m'hi deixo portar, inexorablement. Ens agrada anar-hi plegats. Som una mica nòvios.

Avui, La Bella Dorment.


18 de novembre 2007

The Milà Horror Story


"Bad Vibrations" d'un passat gens llunyà que ara ens volem replantejar, saber, estudiar i pensar, per poder-nos-en alliberar.

No us perdéssiu per res del món aquesta magnífica exposició del Pep Camprubí -tot un mestre- a l'IES Milà i Fontanals de la Pca. Folch i Torres s/n del Raval de Barcelona. De 10 a 13h i de 17 a 20h. a la Capella del mateix Institut, fins el 21 de Desembre.

Ah, m'he descuidat de dir una cosa. Aquesta meravellosa imatge pertany a un quadre de Ramon Casas pintat l'any 1894 i anomenat GARROTE VIL. Retrata una de les últimes execucions públiques que hi va haver a Barcelona; la del reu, sentenciat a mort per un crim passional, Aniceto Peinador. El quadre reflexa el moment de la seva execució mediant el garrot des d'una perspectiva elevada, que li permet contemplar la totalitat de l'escena, des de la multitud en primer pla, fins els cordons de la policia i els grups d'autoritats civils i religioses, en una estructura de semicercles concèntrics que tenen com a centre el cadafalch, amb el reu, el botxí i els confessors. El quadre de Casas transmet la sensació que el condemnat a mort no té escapatòria possible, i que tot gira al seu voltant. L'execució es va realitzar el 12 de juliol de 1893 al pati de l'antiga presó de Barcelona, al que ara mateix constitueix la Plaça Folch i Torres, davant del Milà i Fontanals. GARROTE VIL es pot veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

11 de novembre 2007

Júlia


Half of what I say is meaningless
But I say it just to reach you, Julia
Julia, Julia, oceanchild, calls me
So I sing a song of love, Julia
Julia, seashell eyes, windy smile, calls me
So I sing a song of love, Julia
Her hair of floating sky is shimmering, glimmering
In the sun
Julia, Julia, morning moon, touch me
So I sing a song of love, Julia
When I cannot sing my heart
I can only speak my mind, Julia
Julia, sleeping sand, silent cloud, touch me
So I sing a song of love, Julia
Hum hum hum hum... Calls me
So I sing a song of love for Julia, Julia, Julia...


El teu somriure ens acompanyarà per sempre més.

Splisbury, com t'agrada més?



A. Tries el trencaclosques que més ràbia et fa. Aboques totes les peces damunt la taula. Mínim 500. Les comptes, abans de posar-t'hi, no fos que no hi siguin totes. Mires sota la taula per si de cas... Després les separes per colors. La zona fosca, la vermella, la zona blavosa... I les col.loques, més o menys, per allà on, presumiblement, haurien d'acabar un cop fet el puzle. Llavors, i només llavors, t'hi poses. Tot és molt bonic.

B. Separan, con mucho gusto, las piezas que tienen un lado recto, así como las que presentan un ángulo de 90º, o sea, las esquinitas. Por supuesto. Ya tienen lo que entre los especialistas del ramo -que no del agua-, se denomina el marco del rompecabezas. Y en un periquete te lo montan, eh. Eso sí, endeble, enclenque e inestable como una silla de IKEA modelo Svösk. El resto no es coser y cantar. Se emperran en defender ese terrible caos al que llaman el centro. Sufren bastante.

C. Obre la primera caixa que troba. N'extreu una peça. La mira com deu mirar un pop algú que mai no ha vist un pop. La tomba. La torna a posar del dret. A continuació va provant totes les altres peces fins que troba una que encaixa. I l'encaixa. Ara, que no sempre l'encerta. I així, anar fent. Fins que l'acaba. Ara, que no té pressa.

07 de novembre 2007

Landrú

Mi padre tenía un perro blanco que siempre estaba sucio. Le cuidaba la ebanistería los fines de semana, especialmente los domingos que no trabajaba. Siempre había alguna remesa de taquillones que entregar los lunes. Cómo odiaba yo esa palabra. Entregar. Nos dejaba sin playa, la muy cabrona. Aunque ese domingo casi seguro caía un brazo de gitano de nata en casa, y una caña de crema para mi. Que por bien no venga. No hay mal.

[Y a los lunes, déjalos ir, también. Eran días lerdos. Estaban compinchados con los colegios. Y no hablemos de los martes, fundamentalmente, el día más tonto de la semana; o de los fríos miércoles; de los jueves, siempre jodiéndonos. Sin embargo, no puedo decir ni mu de los viernes. Lo siento. Nótese, que los días laborables, además de ello, son bastante traicioneros. Tú dices un día... lunes, martes, miércoles, jueves... pero no son uno, joder, que son varios. Duran veinticuatro horas, vale, pero te atacan por la espalda. Suerte que el sábado y el domingo son días mucho más razonables. Festivos. ]

Landrú era un animal antiguo de lunes a domingo. Circulaba por el taller a otra velocidad. Calculo que debido a su tendencia al sedentarismo y a su dieta, extremadamente rica en calcio, ya que por aquel entonces todavía no se había inventado el pienso. Pero os juro que ese bicho existía. Era un anticipo de Satanás. Tenía los ojos rojos y la mirada de fuego. Apenas ladraba. La mera idea de su presencia intimidaba a los ladrones de gúbies. Era un can gitano que no llegó a nuestro mundo por casualidad. No sé si lo sabéis, pero los perros de pequeños tienen droga. No se os ocurra jamás coger un perrito en brazos, y mucho menos llevarlo a casa. Sobretodo si tenéis niños... habréis entrado en la dimensión desconocida. Es un viaje sin retorno, amigo Félix.

Era mezcla de pastor alemán y monstruo de la nieves. Una especie de yetti pero que muy flamenco. Si se aguantaba sobre sus patas traseras era más alto que el Señor Vicente, un tallista gallego, y hombre de confianza de mi padre, que se sacó el carnet de conducir a la 42ª vez. Después de años y años de prácticas. Eso sí, alardeando siempre de que la teórica a la primera, la teórica a la primera. El mismo individuo que el primer día que estrenaba coche, un 1430 rojo 4 puertas, se la pegó contra una farola en la calle Hospital esquina Riera Baja. Nunca mais.

Pues un día, ahora no recuerdo concretamente cual, podría bien bien haber sido un domingo, por ejemplo, mi padre se llevó al Landrú lejos. Muy lejos. A las montañas, dijo. Al Puigmal, imaginé yo con mi Atlas Aguilar abierto por los Pirineos. Pero nunca llegué a saber a ciencia cierta el por qué de tal decisión. Que si se portaba mal, que si mordía, que si estaba muy enfermo... Una arbitrariedad paternal como otra cualquiera. Mi padre tenía 33 años y 3 hijos.

Pero a los cinco o seis días el Landrú volvío. Y mi padre estaba contento.

Y un día se murió de viejo. El perro.

Mi padre va a hacer 70 años en Abril y es la flor que más quiero.

Per Sir Charles Martins.

05 de novembre 2007

Kaiten-Koniec

Abans d'ahir nit, mentre sopava amb els meus amics de feina, nous companys de camí, en un d'aquests restaurants japonesos que els porten xinos i que fan barra lliure de sushi campi qui pugui/ad libitum... vam parlar de coses boniques però que fan mal. Ens costa, es cert, però estem desitjant trobar-nos a gust, així com ahir, en bona companyia, per deixar anar aquesta mena de sentiments trampa que se'ns travessen com una espina a la gola cada vegada que hi pensem. Perquè hi pensem sempre. Cada vespre. Cada festa. Cada carretera.



Un pare que se'n va massa aviat, gairebé sense acomiadar-se; un amic que ja no hi és però que continua fent anys el mateix dos de setembre; aquell amor que s'esberla i la trencadissa interior que deixa (tu saps tan bé com jo que és criminal); una àvia que camina molt a poquet a poquet i que, en sec, s'atura; un gos que fuig del teu costat, després de disset anys a la teva esquerra; la teulada de la casa del poble que s'enfonsa i que cau perquè la família vol les peles...

I mentrestant, parlàvem de la vida. I de la mort. És a dir, del que ens queda, per viure i per veure. I del que portem viscut, però fent-ho ben bé des de la mort, sense por i sense pena. Per un cop, valents. Som vius, què collons! I un dels comensals, un que tenia els ulls negats, molt i molt brillants, i que per acabar menjava pollastre arrebossat amb wasabi va dir que després de tot allò... fos el que fos... davant de la felicitat se li havia posat un vel de tristesa.

Ara no recordo si va dir un vel, un tel... o va ser un tul? Havíem begut unes quantes cerveses.

Afortunadament, encara podem brindar i dir: Salut! Molta salut.

04 de novembre 2007

Marco



Dedico aquesta postal a la meva mare de mentida.
Tot i que, darrerament, la veig molt més que a la que em va donar la vida.
Tot plegat... quina mentida més bonica aquesta ficció nostra de cada dia.
Perquè malgrat la nostalgia que aquests dies faig veure que sento...
en realitat som tots una colla de dibuixos animats d'estar per casa.

Per a tu, Jonquilla.


Pd
(Ai, Senyor.)


01 de novembre 2007

Esqual



L'any 76, aproximadament, la meva tieta ens va portar al cinema Urgel del Carrer d'Urgell, al meu germà i a mi, a veure Tiburón de Steven Spilberg. Quina por, per favor. I sense el càlid refugi de les crispetes, encara més. Ara que ho penso, què bèstia i què moderna era la meva tia. La Tia Mari. Va treballar 40 anys a la INDO i cada matí em deixava un SUGUS a la balança del cuartillo de casa seva.
JAWS... Aquella imponent pel.lícula em va putejar tant tots els estius fins que no vaig poder comprar-me les primeres lentilles. Tot just acabàvem d'entrar a l'OTAN. Les meves primeres lentilles... El meu primer vot... Sort que els meus pares havien triat per estiuejar un poble de la Costa Daurada d'aquells que t'avorreix abans no et cobreix que sinó... Ara que quan anava amb els col.legues a banyar-me a l'altra banda, res, una mica més amunt de Mataró, rollo, que fas dues passes i no toques... em cagava viu. Quin trauma més gros pels de la meva generació, joder. D' això no se n'ha parlat prou encara. Cony de memòria històrica. Bé...
"Sonríe, hijo de puta." Quina gran frase la de Roy Scheider. Això és una rèplica. I quin final de pel.lícula. Un clàssic.
Han passat els anys. Ja en fa sis o set que em vaig operar de la miopia. Les properes eleccions és més que probable que no voti, i avui dia puc dir que m'identifico força, i molt... amb aquest tauronet petit. Solitari. Marcat. Esqual. Supervivent, en el fons. Tant o més que els del fons. Els de la barqueta a motor. Els del salvavides taronges. Aquells que s'ajunten per fer-se la foto.

Demà em faré una samarreta. "Somriu, fill de puta."
Me la dedico.