27 de maig 2007

Qui a casa torna


Torno de Madrid. M´he passat 15 hores a la capital de l'estat espanyol pensant en català. No he pogut evitar ni els adéus, ni els mercis, ni els bondia... i al Barbieri de Lavapiés, una cosa així com el Zurich d'aquí -el d'abans, esclar-, se'm va escapar un què et dec. Terrible. Una mica de vergonya amb regust de senyera. Sense voler... però tampoc fent gaire esforç per evitar-ho. O sigui, sin querer evitarlo. Suposo que el fet d'anar-hi en misión especial em donava una certa tranquil.litat federal.
Baixo al foro fa més de vint anys. Per la feina, pels amics... Per trobar feina, per retrobar els amics. Per Nadals solia baixar. I hi vaig viure durant més de dos anys als noranta. D'això ja en fa més de deu. I mai havia sentit el que vaig experimentar la tarde-nit-matinada de dissabte a diumenge passats. Una jornada de reflexió ben especial. Suposo que el que vaig sentir té molt a veure amb com està un, però realment vaig poder saborejar la nostalgia del no ser a Madrid. Aquella sensació que tens de... que t'estàs perdent alguna cosa, vamos.
Total, un vol de 110€ d'oferta, una tarda de primavera amb pluja, unes tapes a la Cerveceria Alemana de la Plaza Santa Ana, un cortadito por aquí, una caña por allà, una obra al nou Teatre Valle-Inclán del CDN, más cañitas -eso sí, qué bien las tiran los cabrones-, unas tostas de ibérico, unas charlas, un porrito, un taxi de madrugada y vuelta al Prat. No sé, igual el fet d'haver anat a veure actuar un dels meus millors amics, o el de coincidir al teatre amb una dona increible amb la que vaig compartir set anys de la meva vida hi tenen alguna cosa a veure . No ho sé. La qüestió és que quan vaig arribar a Barcelona i vaig enfilar amb el cotxe la Gran Via de tornada a casa... vaig plorar com feia dies que no ho feia. Com feia temps que no plorava.
He arribat a les 08.05 del matí i feia un dia esplèndid. Com es notava que era diumenge!... Experimentava una calma massa sospitosa pel que darrerament m'acostumo a bellugar. Respirant a fons. Efectivament, tenim dos pulmons. I un cor que batega. Era jo, sens dubte. Sense alteracions ventriculars particulars ni cap intermitència cerebral a destacar. I quin equilibri al pàrking de l'aeroport. Trobar el cotxe a la primera. De memòria. Sense haver de xequejar la lista de notas del mòbil. B-14. Olé. Són detalls que, si surten bé, et reconforten amb tu mateix, et fan fer les paus amb el cretí que portes dintre, i si no... t´ensorren el dia definitivament. I no ho comentes. Qui no s'ha passat mai una hora buscant el seu vehicle en un aparcament no és persona. B-14.
Després, surto cap a casa a 80km per hora, els colors blau i verd se't despleguen a esquerra i dreta. En l´horitzó i pel mirall retrovisor. Sense navegador. Només per això val la pena no jugar-se la vida. Ara a 60km per hora. I quina pau a Bellvitge. Quina presència la d'Ikea. Que bé que han quedat les obres de la Gran Via -excepte un tram de 200m. que si et despistes una mica...- després de tants anys de polsegueres i desviaments esgrogueïts.
(continuarà)
Proper Capítol: LA GRAN VIA DE LES URNES.

25 de maig 2007

NATURALEZA MUERTA

Soy un necio. (Talòs, llosc, gamerús, poca-solta, ximple...)
Por lo que debo aprender. Debemos continuar aprehendiendo.
Deberíamos tender siempre a algo que estuviera más allá de nosotros mismos, aunque sólo fuera un poco. Más allá de nuestras preocupaciones y de nuestras neuras. De nuestro ego o nuestras presunciones.
- Has visto, Vladimir, todo es nuestro.
- Haber pedido muerte.
Eso sí. Una cosa está clara y me exime, en parte. Estar rodeado de necios no me ennoblece, me ennudece. Y me hace un poco más necio. Ahora que me acuerdo... Un día lo estuve. Cielos!
Y cuando digo necio, quiero decir un poco más de lo que ya era. De lo que siempre fuiste. De todo lo necio que algún día podrías llegar a ser si te lo propusieras. Un gran necio.
Hay que ver que palabra más... necia. Diríase que es la suma de feo, tonto y sucio, en un sitio horroroso además. Que lástima de palabra. Pudiendo haber utilizado otra. En realidad, sólo quería decir idiota, o tonto. Pero uso necio porque duele, como que jode más, y creo que merezco este castigo. Llegados a este punto... ¡Cuán absurdo y prescindible es todo esto! Madre mía. Y que poco necesario. Mis reflexiones me están conviertiendo en una naturaleza muerta.
A pesar de todo, a mi entender, básicamente, hay dos tipos de cosas: las necesarias y las que te proporcionan algún tipo de placer al instante. Un maki, una peli, un chapuzón, un beso, la sonrisa de tu hijo… En este orden, concretamente.
Pero la que me ocupa no pertenece a ninguna de estas dos categorías. Más bien constituye una obligación. No, un deber… Eso, una penitencia. Y como entres en la rueda estás perdido. Gira, y gira, y gira… pero no avanzamos nada, amigo. Tanto soñar, tanto querer, tanto trabajar... ¿y ahora què? Vendría a ser como una suerte de desgracia infinita.
Bienvenido al Tiovivo de la Sinrazón!... Cabalgo en un caballito albiceleste que sube y baja frenéticamente pero que no me lleva a ninguna parte. Montado en mi estupidez supina doy vueltas y más vueltas alrededor de la nada. No me mareo. Aparezco estático como una naturaleza muerta. Aún así, me quedan fuerzas para respirar. Y aquí sigo.
Feliz Día de San Valentín. Que eres un enamoradizo. Primo.

PD
¿No querías caldo?

A Chema.

23 de maig 2007

Pop-Arb


Si algú coneix la gent que organitza el Festival de Pop d'Arbúcies que s'estiri una mica. Anem a mitges, vale? Jo crec que podria estar bé. Dóna rotllo. Em poden enviar un comentari amb el seu telèfon de contacte i ja ho arreglarem. Tranquils, m'estic promocionant. Salut. I visca el Torras!

21 de maig 2007

Cine Mar


Vale, és un photoshop mangui que jo m´he tret de la màniga, ho reconec. Però això, compañeros poetas... no és una il.lusió. Ara és al vostre abast. M´explico. En aquesta Barcelona tan de guiri, el Buster Keaton de la pantalla gegant, i la Mar Bella i desenfocada de la foto, poden combinar a la perfecció si visiteu el Nou Cinematògraf Napoleón que s´ha instal.lat a Las Golondrinas de Barcelona les nits dels Divendres, des del 18 de Maig. En tres paraules... UNA-DE-LICIA.
Els irresponsables de l´event són el Walter Cots a la projecció, el Mestre Borràs a les manetes, i el "Parra", com a Mestre de Cerimònies. Són un trio impressionant. Impagables. No us s'ho perdéssiu, de veritat de la bona.
O sigui, arribes a les 22 a les orenetes amb la teva futura parella -això ho dic jo, però ja m'entendreu quan hi aneu-, demanes un parell de copes de cava -sidra irlandesa també funcionaria-, puges a coberta -pilles lloc i t´apalanques una manteta, blava per ells, groga per elles...- i contemples el Port Vell quan el vaixell inicia l'aventura. Tuuú-tuuuuuú...
La travessa costa 27 € però dura 1h30m. Ei, no és car. (Ah, la consumició està inclosa. Faltaria més.) De debò, que val moltíssim la pena. Jo no vaig pagar, vale. Em van convidar a l´estrena. Però us prometo que si hagués aforat... haguéssin estat els millors trenta leiros que m'he gastat en anys. Perquè allò, companys, és un autèntic plaer. Un gustasso pa'l cuerpo.
The most emotional and amusing show in the Barcelona's Summer. Ojo. Tot és bonic. Pel.lis de 16mm originals, el millor cinema-mut de la història, un pianista tocant en directe... I tu allà amb la teva copeta a la mà com si estiguessis de vacances en qualsevol altre ciutat... amb port. I això, perdoneu-me, no es paga amb diners. La brisa del mar, les olors barrejades del vaixell i de l'aigua, els esquitxos de sal, i un brindis per les bombetes de colors.
No tengo palabras. Aneu-hi, per favor. De debò que m´ho agraireu tota la vida. No tinc més paraules. Ho sento.
PD
Jo hi vaig anar amb una amiga meva de tota la vida, i ara es vol casar amb mi. I la veritat és que no sé què fer. Aprofito per saludar-la des d'aquí. Un petó, Montse.

17 de maig 2007

El Tedio Azul

¿Alguien ha visto a Dios en esta foto?... ¿Y a Oliver Twist sentado en el suelo delante del Lobo Feroz?... ¿Quizá el mapa de la península ibérica sin las Baleares?... ¿O un gato gris con la cola levantada? ¿Tampoco?... ¿Y un cawboy con sombrero apurando un cigarrillo?... ¿Acaso un Zappelin con forma de cerdo con forma de hucha?... ¿Sabéis dónde está el plato de gnocchis?... ¿Y el tornado tamaño Lilliput?... ¿Veis el perfil izquierdo de Marlene Dietricht?... ¿Hay realmente dos agentes de la propiedad inmobiliaria jugando a la petanca?... ¿Ese de ahí arriba es Salvador Puig Antich con el pelo corto?... ¿Y qué me decís de la bolsa de Cheetos sabor barbacoa?... O fíjate, un miembro del KKK con una cabeza de caballo en la mano. Y una flor de lis. Y las diez últimas plantas de la Torre Agbar. Las huellas de unos dedos aceitosos. Un espermatozoide perdido de Clark Kent. Un gremlin bocabajo. Los Beatles. Y un poco más al sur, Finlandia.

14 de maig 2007

Una Dona Difícil


Avui he fet un esforç que ha valgut molt la pena. He anat a veure l'Hedda Gabler de l'Ostermeier al Lliure. Dic esforç perquè últimament em costa molt, gairebé tot. Qualsevol cosa se'm fa una muntAnya, i tenint en compte que hi baixava, de l'hort, vull dir... de collir cireres, maduixes, pèsols, favetes... de regar les tomaqueres... fer els 72 km. que em separaven, a les dues del migdia, del Gran Teatre de Montjuïch, no ha estat fàcil. Però, com et deia abans, l'esforç ha valgut molt i molt la pena, que diria la meva amiga Pia de Girona.
OH, MY GOOD!... Gràcies per ser-hi. (Paradoxalment, cada cop sóc més a tocar teu.) Gràcies Tomàs! Gràcies Àlex!... I gràcies, sobretot, als meravellosos actors d'aquest muntatge. Especialment, esclar, a l'Hedda. Preciós. Súblim. I molt necessari.
En acabar la funció, segona i última de la companyia a BCN, el públic ha aplaudit sobradament i sonora. Alguns bravos, fins i tot. Gent dreta. Sense exagerar. Ben bé, cinc minuts d'homenatge. De glòries. Personalment, jo he sortit bastant trasbalsat. No he estat capaç de xerrar pràcticament amb ningú. No podia. Tampoc no em venia de gust. Em volia mantenir... no sé, pur. Després d´aquella meravella... Joder, pur. Suposo que no volia contaminar-me de les tonteries que solem dir els professionals, o no, quan ens trobem per allà als halls dels teatres en aquest tipus d'esdeveniments. I m´he amagat a la llibreria. Una estoneta, fins que passés de llarg la marabunta. I esclar, he fet gasto. He comprat uns quants llibres de la col.leció del Lliure. Buè... fins aquí tot correcte.
Després, he trampejat fins la terrassa... què tal... quant de temps... ens veiem... i PATAPAM! Me'ls he trobat a tots allà baix al pàrking. Més ben dit, els he vist... perquè no he gosat a baixar, evidentment. (Ma mare sempre em diu que sóc més curt que les mànigues d´un chaleco. M'encanta aquesta expressió. M´encanten les expressions de tota mena. M'encanta la meva mare. L'estimo umbilicalment.)
La companyia en pleno a la Plaça de la Xirgu. Es feien fotos. Ella/Hedda parlava pel mòbil. El prota es fotia una Estrella. Vestien roba còmoda, d'estiu nostre, no seu. Xancletes!... Un altre s'eixugava els cabells amb una tovallola de color blau cel. Eren uns guiris normals, força alemanys, que actuaven la Gabler i que passaven un finde a Barna. Kamaku. I m'he re-il.lusionat amb la vida. I m'he tornat a enamorar de les persones. El teatre, un cop més. Gràcies, nois.

10 de maig 2007

Canarian Beauty


sigo subiendo por un sendero gris de niebla
que como piedras - redoblan en mi cabeza
y ya no crece la hierba en nuestra tierra
hace mucho frío - me ciega el sol
a mi derecha un tablero blanco y negro
a tu izquierda - en el cielo un corte limpio
no hay sangre pero se te ve el hueso
casi ya está aquí el verano pero tengo otra vez miedo
hay demasiada gente en las terrazas y
no me he comprado un bañador nuevo
doy dos pasos adelante - y uno atrás
ejercicios necesarios pero huérfanos de futuro
y de las ganas de querernos
no veo el momento de bajar al pueblo
te recuerdo - estático en la corriente de aire
con las llaves - de la que un día fue nuestra casa - en la mano
tengo que hacer copias de todas las fotos
para quemarlas y empezar de nuevo
pero me faltan las fuerzas - en este momento
hasta para decirte cómo te entiendo
sin embargo... cómo te quiero
aunque va pasando el tiempo - hoy
sigo en el mismo sitio rodeado de recuerdos
donde en cada rincón hay un amigo que perdí
y en cada baldosa del salón nos dimos un beso
pero tu voz de ahora - al igual - es otra
aquella risa tuya ya no resuena tan roja
se me está gastando en la memoria
he releído todas las notas - todas las notas
para llegar a una conclusión - que
voy salir a la calle y voy a matar al tiempo
porque no se ha parado que en realidad está muerto
sigo subiendo me falta el aliento
me cruzo en el camino de la luna con un reno
espero que nadie me regale nunca más nada - no lo quiero
sepa usted que me angustia hasta el eco del silencio
el animal - herido me ignora y desaparece cabizbajo
dios cómo he jugado con nuestro futuro
el reloj de arena se está rindiendo
una hoja de periódico vuela muy alto
cerca de las agujas de un campanario
en la iglesia azul de mis sueños
no queda nadie en la plaza
es un desierto
hay esperanza
hay viento
sigo subiendo
...

07 de maig 2007

Más de 5.000 capturas...

Fue la primera palabra mágica que pronunció mi hijo, Ishtimo. Que yo recuerde, en ésta débil memoria de padre que uno tiene, ésta fue la primera unidad de sentido que saliendo intencionadamente de su boquita me emocionó. Bueno, la verdad es que dijo... "Papa, Ishtimo".
Y luego, claro, llegaron Froro, Espirerman, Lolaldinyo, Clarquén, Sanlloldi... siempre precedidos, eso sí, del consabido "Papa...".
Y esta frase la tengo grabada en la foto de les cireretes (en realidad es una postal comercial de cartón-pluma con sonido). Atesoro más de 5.000 capturas digitales en mi disco duro, pero lo que se dice fotos-fotos... casi no tengo. Hay que ver qué avance tan virtual.