13 de juliol 2010

Estimat sentiment esquizofrènic:





És cert que jo hagués pogut no portar el meu fill a la manifestació de dissabte 10 de Juliol. Però ho vaig fer; bàsicament, pel seu futur i per la dignitat del nostre país. Ell s'ho va passar teta, i em va fer moltes preguntes... LLavors, entre consignes, proclames i senyeres, o potser pels efectes de la xafogor, ens va semblar que aquelles 58.000 persones es multiplicaven i multiplicaven, fins arribar a la xifra aproximada d'un milió i mig de pans i peixos, tant és. Tothom es va emocionar molt i molt; fins i tot les baldufetes que des dels seus cotxets només veien el blau del cel, amb certes interferències quatribarrades o estelades, i alguna libèlul.la despistada que amb el seu brunzir et feia recordar un helicòpter... Dissabte passat, tots plegats vam marxar pacíficament damunt l'asfalt incandescent del Passeig de Gràcia i la Gran Via amb un únic sentiment al cor, perquè sabíem que estàvem visquent uns moments únics que havien de passar a la història.

Es verdad que yo hubiera podido no llevar a mi hijo a ver la final del domingo 11 de Julio. Pero lo hice; básicamente, porque todos tenemos un pasado y por la dignidad de nuestra familia. Él se lo pasó en grande; en cambio, yo, disfruté como un enano. Y me hizo más preguntas que el día anterior, si cabe. Fue entonces cuando entre naranjazos, alirones y banderas, consecuencia directa del don de Iniesta, me pareció que no había visto nunca tanta gente en la calle ni cuando el Barça ganó la 3ª... El domingo pasado, también hubo gente que se emocionó mucho porque sabía que estaba viviendo un momento, otro, irrepetible, exclusivamente deportivo si quieres, pero que, sin lugar a dudas, de la misma manera iba a pasar a la historia.

Estimats, quin cap de setmana de bolero, oi?