26 de febrer 2008

The Day Lewis


No acostumo a parlar d'aquest tipus de coses en aquest blog, us recordo que líquid. Suposo que per agafar una mica de distància amb la realitat material en els seus dos altres estats. O potser només ho faig per vessar petites quantitats d'aigua entre la meva particular efervescència unigaseosa, tan vostra també, i la crua i insoportable solidesa de les coses que ens envolten. Des de la sequera de la Noguera a les Eleccions del 9-M.
Però amb en Daniel és diferent. Companys!... Compatriotes!... Déu-me vostra atenció. Ha arribat el Dia D: THE DAY LEWIS. Perquè Daniel és el millor. I mean... The Best Actor In The World!... Es veu que li han donat un altre Òscar i tot. Aquesta vegada els ianquis no s'han etivocat.
Us recomano obertament aquesta última pel.lícula seva, There Will Be Blood, horrorosament titulada aquí "Pozos de Ambición". Evidentment, en la seva versió més original. Sobretot eh. Sapigueu que vaig tenir la desgràcia de sentir a la ràdio un fragment de promoció doblat al castellà... i directament et venien ganes de quedar-te a casa veient la tele.

Déu meu, Gorina! No més talls doblats com aqueix per promocionar pel.lícules com aqueixes. Però ni en castellà ni en català, vull dir. Ja és prou estrany passar un tros de la peli per antena, com per a sobre fer-ho amb les veus aussi afectades dels dobladors de tota la vida. Quan es tracta de productes de pacotilla, comercialots, fast-food... encara. Però quan parlem d'actors de la talla de DDLewis... Un respecte, per favor. Pels actors i pel públic. A més, quin interès pot tenir "escoltar-los" amb la veu d'un altre, que sovint ni tan sols és actor, sinó doblador? El doblatge és sempre un horror. Però sentir "a pèl" la veu d'aquests professionals del micro sense la imatge dels actors que han fet la pel.licula... esdevé un gest absurd. De totes maneres, moltes gràcies, Àlex.

El que fa DDLewis en aquest film -s'ha de dir que també està molt i molt bé la pel.lícula- és senzillament impressionant. Genial i estratosfèric. Una lliçó magistral d'interpretació. No us la perdeu, per favor, o us retiraré la paraula.

18 de febrer 2008

QUIZ KISSES



Ginebra tenia raó. Entre la fortor dels pitos i el brillo de les flautes aquell home defallia. No li restava temps de res. Cap suma, zero afegitó. S'afaitava un cop i mig per setmana, menjava cada migdia al bufet lliure del xino del costat de casa, i dia sí dia no es tornava a posar la mateixa roba que havia deixat la nit anterior o l'altre a la capsa que feia de tauleta de nit de la seva nova habitació. La seva vida era una autèntica contra rellotge. Els dies eren massa llargs, serpents de feina; i la majoria de nits, negres, sense lluna, ni buida ni plena, en un llit massa gran per un de sol però massa petit per perdre's.

Per exemple, sense anar més lluny -de fet, tampoc no tindria temps-, no va saber que el seu equip havia quedat a cinc punts del líder fins l'endemà del partit mentre prenia un cafè amb llet i un donut de forn a un frankfurt d'Alella. (Un altre post ja parlarem d'aquest tema). O com un altre dia, que va arribar cinc minuts tard a buscar el seu fill a l'escola. Amb l'excusa del trànsit i sense el berenar. Amb la moto per damunt la vorera. Cal dir que el mes passat havia perdut dos cops les claus de la Vespa i li van haver de fer unes noves a Casanoves/Travessera.

Estàs prim. Menja.

Però no tenia ganes de guerra. I tot i les presses, somreia. Se'l veia força feliç mentra ho feia. "Faltaria més", va dir un guarda, i el va detenir a la vorera. Va cridar: "Potser li semblarà una excusa de mal policia, però em veig en la obligació i el deure d'arrestar-lo ipso facto per caminar per la seva esquerra. D'on és vostè?... Del Magreb?... De Colòmbia?... O potser és que és d'Anglaterra?" L'amic de Ginebra, va deixar de queixar-se, va esbossar un somriure, i li va contestar: "Jo sóc d'aquí, petit bon home, de la Terra. Però treguim les manilles que a les cinc tinc una urgència."

Qualsevol cosa pendent. Una cita, una trucada, una festa... Una ex, una multa, la tieta... Un embús, uns recados, la quiniela... Una estrena, un massatge, una sorpresa... Una farmàcia, un servi-caixa, un sopar d'empresa... Un detallet, un càsting, una merda... La qüestió és tirar endavant. Anar fent.

PER CERT, LA PREGUNTA DEL QUIZ ERA:
¿Què és això tan bonic que apareix a la foto?

Entre els participants es rifarà un lot de productes de Vilanova del Camí.

06 de febrer 2008

Spoon Man


Cuando encuentre mi guitarra acústica Ibanez del 81 me voy a pasar un mes emulando al gran Hannes Coetzee en alguna playa paradisíaca o no, tampoco hace falta tanto, porque esto ya no se puede aguantar. Me encantaría especializarme en esta técnica de slide con cuchara -divertida lo es un rato largo-, porque dicen que relaja un montón el esternocleidomastoideo interno -el externocleido no-, y además te ríes un montón. Yo todavía no lo he probado y llevo una semana partiéndome la caja.

Este post lo escribo en castellano por razones sentimentales y políticas. En primer lugar, por desapego a una persona. ¿Vale?... Y en último, porque estoy pensando en irme otra vez a Madrid o algo a ganar pasta haciendo una serie o eso.

I què cony!... Per què està molt bé això de poder ser bilíngüe.

Visca la Terra. Limpia. I lliure, perquè no.

PD: Per un cop, us donaré un consell. De debò, escolteu atentament aquesta cançó. Tants cops com pogueu. Sí, no sóc una cadena de favors d'aquestes rollo espam ni mandangues. Feu-me cas. Escolteu al Spoon Man cinc, set, catorze vegades... Veureu quin efecte tan meravellós pot arribar a produir en els vostres cors. Si més no, un somriure. A mi, diga'm JOKER si vols. I recorda que, de vegades, no hi ha ningú que ens miri. Aquesta és la sort.

Felicitats, valents. Avui faré cas el meu fill i estimaré tothom.