Después de reírme de esta canción durante años y de hacer coña a su costa... el otro día cayó por casualidad en mis manos el video. Me puse a llorar como una magdalena.
"Mai no és massa tard per tornar a començar."
Gracias, Vano.
Después de reírme de esta canción durante años y de hacer coña a su costa... el otro día cayó por casualidad en mis manos el video. Me puse a llorar como una magdalena.
"Mai no és massa tard per tornar a començar."
Gracias, Vano.
El Moré està preciós. Ufà.
Ha arribat la tardor. Tard.
El sol no escalfa prou. L'hort.
De bolets no n'hi ha. Demà.
La mainada vol jazz. Jaç.
L'escalfor de la llar. Godard.
Som feliços allà. Tots.
Molt. Esclar.
L'Hort dels Pinzells és el títol d'un conte de la Pi.
Tinc una maleta plena de pedretes de colors. Llaminadures del temps. Banda sonora dels fets. Són el meu únic bagatge. Esdevindran sorra que m'ha d'acompanyar allà on vagi. Ara estan seques ja. Però vaig agafar-les molles de la platja. He voltat força amb elles. He guanyat moltes juguesques. Rodones, petites, violetes. Però, ara em pesen. Se m'han fet velles. No passo cap control. Em fan por les fronteres.
Quants cops hem d'ensopegar amb la mateixa pedra?
Quin és el nostre destí?
On és el meu camí?
Sempre xiulo. Canto, fins i tot. Per les escales. Molt sovint a l'ascensor. A les entrades i sortides de tot arreu. Canto a primera hora, abans de prendre cafè; canto de nits, en silenci, mentre passejo. Canto fluixet, invento melodies dolces, per exemple, en anglès... I xiulo bonic, sense aturar-me, cap a dins i cap a fora, com un digeridoo d'Angora. És cert. Però si us plau... (no sisplau, tot junt; separat, si us plau, va per vosaltres), no em pregunteu més si estic content. Per favor. Gràcies per avançat.
Mira, mira, como silba, que estás contento?... No, señora, no estoy contento. Estoy contiento. Mejor dicho, canto con tiento. Pero que con mucho tiento, sabe. Qué antipático. Adiós, señora.
Veïns, companys, compatriotes, contemporanis meus, senyora... Feu el favor de respectar la meva pena grisa, aquesta penitència musical meva de cada dia, heretada. Deixeu-me vinclar al vent com ho fa l'ordi. Amén.
Vull submergir-me i respirar l'aigua blava i somriure i agafar peixos de colors amb la mà i acaronar-los i tancar els ulls i tocar-te i sentir el sol calent damunt les meves espatlles i tenir-te i inventar-me els noms dels núvols i adormir-nos i despertar i penetrar-te.
M'agradaria, un dia. No molt llunyà. Aviat. Però ara, canto trist.
Xiulo.