28 de setembre 2007

Aras...


  1. Poltre salvatge...
  2. Atura't. Ara escolta el xiulet del vent.
  3. Tanca els ulls. Respira. Ara toca'm.
  4. Et sé tal com ets, ara. Veig el fons del teu ésser.
  5. Demà cavalcarem junts fins que no poguem més.
  6. Però lluny de casa. Ara als prats, ara a les muntanyes.
  7. I serem sempre joves. En el desig de l'altre.
  8. I ens farem vells aprenent a estimar-nos.
  9. Potser mai.
  10. O potser ara.

26 de setembre 2007

Se dejaba llevar...



Azul, líneas en el mar, que profundo y sin domar acaricia una verdad. Y tú no lo pienses más, o te largas de una vez o no vuelves nunca hacia atrás.

Se dejaba llevar, se dejaba llevar por ti. No esperaba jamás y no espera sino es por ti. Nunca la oyes hablar, sólo habla contigo y nadie más. Nada puedes sufrir que ella no sepa solucionar.

Temor, alcohol de quemar, pon tus manos a volar o en tus ojos el terror. Azul, vuelve a reflejar, y fundido con el sol reina un sueño de sonido a mar.

Se dejaba llevar...
Por Antonio Vega.

20 de setembre 2007

Diàleg a Les Rambles.


- Oye, Sol, a ti no te parece que ya no se puede ni andar por Barna?
- Ay, no sé. Yo es que me muevo más bien poco.
- Qué petarda eres, hija. Mira pa'lante.
- Yo qué sé. ¿Por los turistas, lo dices?
- No, burra, lo digo por el Sónar y por el Photoshop.
- Ah. No los conozco.
- Es que que nos han hecho mucho daño.
- Tú tranquila, que ahora el Hereu lo va a arreglar todo.
- Calla, que hoy me han metido una multa de 90€ que pa'qué.
- Algo habrás hecho.
- Reivindicarme.
- Qué?
- REIVINDICARMEN.
- Pues eso.
- Mañana la voy a pagar, que así te hacen descuento.
- Cómo sois los catalanes.
- No te jode... De dónde me has dicho que eras tú?
- No te lo he dicho.
- Joder.
- De Barbate, provincia de Cádiz.
- No lo parece. Y cuánto llevas aquí?
- Seis meses, pero todavía no he hablado con ni un catalán.
- Y yo qué soy?
- Tú?... Tú eres una maricona.
- Anda, dale, que nos han echado 20 céntimos.

(És ficció. És rosa. És Madrid.)

Unes Mans Fortes

Diumenge. Una del matí. Acabo d'arribar a casa. Molt tocat. He vist una obra al Club Capitol que m'ha commogut, "le mani forti". M'ha semblat una meravella. Us la recomano, de veritat. Si mai a la meva vida hagués de posar en escena alguna cosa m'agradaria molt que fos així. No sé perquè.

Aquesta foto batega forti també.

19 de setembre 2007

Peter Pan ha vuelto

Aquest dematí, com faig cada matí, quan m'he llevat he obert els ulls. Un cop més, he près consciència de la meva respiració. Era viu. I era núvol. M'he sentit tan infantil. M'he assegut al llit i he fet que no amb el cap durant no més de tres segons. Després m'he aixecat i m'he pixat a sobre. Si arribo a saber que em faria aquell bassal als peus, tan groc i tan calent, em quedo una estona més dormint. No m'he rentat les dents. He tancat molt fort el tap del colutori amb el canell bo, l'únic que em queda. M'he vist al mirall, i no donava crèdit. Prou. Reacciona. I avui afaita't, per favor. Camina ja.

Abans de sortir de casa, però, he millorat la meva coartada tirant un got ple d'aigua damunt els llençols. Ara. Un simple gest, i tot ha tornat a la normalitat.

...

17 de setembre 2007

Los 7 Magníficos

Me gustaría que mi próxima obra de teatro fuese un western. Con poco texto. De vez en cuando, una gran frase. Muchos silencios. Pero silencios llenos. Algún duelo. Sol. Un saloon lleno hasta la bandera con puertas de entrada abatibles, partidas de cartas y un pianista incierto. Al fondo un viejo. Chicas. Niños. Las chicas siempre alegres. Los hombres serios. Y miedo, bastante miedo. Un pistolero vestido de negro. Caballos. Nubes de polvo. Gente llegando, una diligencia partiendo. Maletas apiladas cerca de un abrevadero. La barbería cerrada. Un herrero abierto. Disparos a lo lejos. Gritos. Un sheriff muerto. Más silencio. Hasta aquí la media parte. Luego, un ataúd de madera blanca. Y telón.

Sería una obra de teatro muy parca. Seguramente, doblada al castellano. Y en la banda sonora se silbaría bastante. Necesitaría de un gran teatro para llevarla a cabo, y todos los actores deberían ser de carácter. Y, a poder ser, tenerlo. No pagaríamos dietas porque ésta sería una característica esencial del proyecto. Y todos nuestros hijos tendrían un papelillo. No contrataríamos a nadie que haya aparecido en el espectáculo del oeste de Port-Aventura. Ni se aceptará Targeta VISA en los chiringuitos de refrescos. Porque otra cosa no sé, pero calor, pasaremos un rato. No haríamos temporada en Barcelona, sino en Almería. Y la gira sería redonda, ya que el show se llevaría a cabo en una carpa de dimensiones ingentes. Como véis, una auténtica comedia folk.

No invitaríamos a los críticos dado que sus críticas, probablemente, no nos serían nada favorables. Al contrario, al igual... se cebarían con la escenografía, que, por cierto, no os he dicho que debería ser un desierto. O con la falta de argot catalán en el texto.

(tontinuará...)

Graffitti Municipal


Prohibido estacionar.
Qué vergüenza...
Pobre hombre.
Qué trabajo...
Poble Nou.
Qué pena...

01 de setembre 2007

Verano Azul

AVISO: Estic terriblement saturat de la meva ciutat.

"Bondia, Barcelona! Són les 8 del matí. Feliç Dia de la Marmota.
Els termòmetres marquen 31º, i es preveu que en les properes hores... Bondia, Barcelona!

Gol!... Brindem, o ens ho fem a sobre?... Perdoni, qui era aquest Joan Gamper? Sounds good!... Encara no he tocat la gespa i ja no puc més, míster. (...) Míster?
Jo escalfo, però no jugo eh. I si ho faig, no em deixeu córrer més de 2 minuts, per favor. Tinc els peus plans. I sóc asmàtic-alèrgic. Em sap molt greu, companys. (...) Una foto...? Sí, cómo no, señora. (...) Efectivament, vinc de la cantera, però us asseguro que no valc el que voleu pagar per mi. En realitat... sóc un farsant. I sé que acabaré jugant al Arsenal. (...) Mama? Papa...? "

La qüestió és... com és possible que un altre cop tornem a ser al Setembre?...

Aquest estiu no ha durat el que havia de durar. És impossible. Això no és el que havíem parlat. El Corte Inglés hi deu tenir alguna cosa a veure. A més, no diuen que s'estan acabant les primaveres, i les tardors... Que passem del fred a la calor, de cop, sense transicions. Que les flors neixen quan poden, que les fulles cauen quan volen... Que s'han acabat les quatre estacions. Que Vivaldi era un rumor... Si és així, llavors, perquè no fem durar mig any l´hivern i sis mesos l´estiu?... No?... Cinc i set?... Molt bé. Cinc de fred i set de set. Així tots contents. Sobretot els mestres. Ara, William... fred quan toca, i calor, la justa, Tenneesse. És a dir, poca. I sobretot, que algún dia poguem tornar a fer un mes de vacances, com fèiem abans. I no la setmaneta aquesta ridícula que s'han inventat les agències de viatges de 8 dies/7 nits, on anem a morir la majoria... Que sumada a la 1ª setmana d´agost, que si surto o no surto, i els 15 dies de rigor de visites inesperades/inoportunes amb dret de pernocta a cals avis, parents varis, o als pares d´un nen de l´escola... Se t'han acabat les vacances. Per cert, no suporto la gent que fa les vacances al novembre. I al febrer... ni te cuento. Snobs.

Santa Mercè, com anyoro l'avorriment d´aquells migdies núvols d'estiu a Cubelles. Al carrer d'en Charlie Rivel... I les meves tietes: "Niño, tráete un mantecao. Vale. De tres gustos. Vale. Y no te olvides las galletas. Vale. ¿Llevas dinero? Sí. Oye? Qué? Tráeme la vuelta. Si me llega. Vale." Qué tardes, madre mía, con o sin Teresa. Cuando la resaca del viernes te duraba hasta, del sábado, la siesta... Así, rimando. Sin transiciones. Sin otoños ni primaveras. Eso sí, esperando el crudo invierno. Cuando aquellos largos y cálidos veranos eran tan azules... Pero de esto ya hablaremos otro día. Cuando arrecie. Porque, Pancho... Chanquete ha muerto.