19 d’abril 2008

Trouble



Quan he sentit aquesta cançó m'he en-recordat molt de la meva cosina Nuri, que va ser la primera que em va parlar de la Tracy Chapman. D'això també en fa uns quants anys... Que la majoria anàvem en texans i samarreta blanca i john-smiths. En realitat, va ser molt abans que aquella noia tan de color arribés aquí amb la seva acústica. La Nuri sempre ens parlava d'aquestes coses uns anys abans que arribessin perquè ella era moderna. Estava molt al cas de tot. De la música, la moda, de fotografia, arquitectura, interiorisme... de tot el que es feia arreu del món.

Per cert, me'n descuidava, aquest Ray Lamontaigne, vosaltres el coneixíeu? Oi que és un cabró? Jo no el coneixia de res. I ara fa cinc dies ja que només vull escoltar la seva veu. Ell, tan sols amb la seva veu profunda i aquesta guitarra fàcil.

Feia temps que no escoltava cançons. M'agrada escoltar la gent com canta. Fins i tot quan no entenc una merda del què diuen. De vegades és millor. Potser és per això que m'agrada. I sinó em poso músics bons. Ara escolto música clàssica. Mai podré escoltar tota la música clàssica que no he escoltat en aquests 40 anys sense música clàssica, ho sé, però això per mi ja és alguna cosa. Aquesta intenció, si més no, em fa passar bones estones. Són moments de molta tranquil.litat. Em fan sentir mé bé. Sovint, si la cosa es desboca, m'acosto al CD i canvio el CD. (Es diuen igual, el CD i el CD).
Llavors poso alguna cosa de jazz. El jazz m'encanta però no sé ben bé perquè. És una música genial que m'agrada una barbaritat però no l'entenc gaire. No em fa res dir-ho, eh. Al contrari, crec que si tota la gent que escolta jazz i no l'acaba d'entendre sortís de l'armari del jazz, la cosa, en general, aniria més bé, sobretot musicalment parlant.

La impossibilitat de gaudir plenament del jazz m'ha procurat moments de suma infelicitat, ho he de reconèixer. I si a això afegim, que jo de petit, parlo dels 12 anyets, volia tocar el piano i em van regalar una bateria, ni te cuento. Aquest amor/odi pel jazz ha sigut sempre una putada per mi, perquè m'ha frustrat i doblement. No i no, saps. Jo què sé... M'encantaria poder cuinar escoltant Thelonius Monk. O què et diria, no cal anar tan lluny, potser, Herbie Hancock. Però.

I aquí em tens ara, de retruc, flipant amb el paio andova aquest del Lamontaigne, vès. Soy un cursi. Bien.

09 d’abril 2008

Pigmeus

Els pigmeus són seminòmades.
Els pigmeus mengen antílops, micos, porcs i rates.
Els pigmeus fumen marihuana.
Els pigmeus construeixen casa seva en cinc-deu minuts.
Els pigmeus fan música polifònica i canten amb contrapunt.
Els pigmeus passen 40 hores a la setmana amb els seus fills.
Els pigmeus treballen 8 hores a la setmana.
Els pigmeus estimen els seus fills per damunt de totes les coses.
Els pigmeus són relativament més feliços que nosaltres.

Els pigmeus, homes de poca alçada, suposadament, es passen la vida somrient. Menys quan els fan fotografies d'estudi.
Per a la Neus.

01 d’abril 2008

El Sorro

Avui he rigut com feia temps que no reia. He viscut un parell de minuts de felicitat absoluta. No podia parar de riure. De fet, després dels primers seixanta segons, allò meu s'ha convertit en una mena de loop eixordador, i un no sabia si anava o venia. Bé diuen que de la risa al llanto hay un segundo. Per un moment, he pensat que a partir d'aquell instant la meva vida havia de canviar per sempre. Extasi en Arbúcies.
Érem a Cal Torras, el bar del poble, veient el Barça amb el meu fill, quan s'han produit els fets. De sobte, feia gairebé 45 minuts que dibuixàvem sorros de color negre tots amb un antifaç de nas i espases platejades molt maques i capa i barret negre, i mentre Bojan treia l'esfèrica dels fons de la xarxa, minut 12 de partit -avíso: El Rei Jarl es queda-, he proposat al susdit d'intentar-ho amb un follet verd. La punta de la cera negra entre els seus ditets estava ja més rodona que el seu cul. "Chucko... Pintem un follet verd? Eh?... El verd és molt maco també." A tot això, el negre continuava segrestat a l'interior del seu puny esquerre. Vale. Tu me'l dibuixes un follet però jo acabo aquest sorro bèstia vale? "Vale." Li dic. I abans que comenci la 2ª part del matx em disposo a perpretar la silueta d'un ranci follet sense cap mena de nissaga amb la cera de color verd més cantona que trobo a la caixa.
Mentre fa un glop de suc de préssec, li retiro dissimuladament el sorro bèstia de Tasmània... i col.loco davant seu el follet de marres. Com qui juga amb un playmobil... click!... li poso la cera verda Wimbledon a la mà dreta -la negra ja sabeu tots on és encara-... i l'àrbitre xiula l'inici de la 2ª part. Visca, em dic. Ara aquest s'entretindrà amb això, i l'Eto'o farà un parell de golets per salvar el cap del seu entrenador. Ja ho tenim això.
Doncs, em tombo un moment per fer el seguiment del tema, i veig el follet més negre que Eto'o, Abidal i Yayà Touré junts. Tot ell pintat d'un negre rabiós. Vestit, barret, cinturó... fins i tot, la pell negra. Cara, braços, ulls... I li dic "Fill, què és això tan negre?... Però que no era un follet?" I em diu -m'acaba d'agafar ara mateix un altre cop l'atac de riure eh- em diu... Sí. És un follet. Però està disfressat de sorro!

A partir d'aquí, vosaltres mateixos.
Jo no oblidaré mai la seva cara mirant-me mentre jo, literalment, em descollonava.
Ni el seu somriure d'àngel de la guarda mentre jo derrapava cap els volts del plor.
Ni l'astorament de la gent que mirava amb deler al bar el partit +/- important de la temporada.
Ha entès ben bé qu'e vol dir això de la felicitat, avui, ell.
El meu fill ja és un nen.
És gran.
Fa 103.

Firmat: Z
(continuarà)