19 d’abril 2008

Trouble



Quan he sentit aquesta cançó m'he en-recordat molt de la meva cosina Nuri, que va ser la primera que em va parlar de la Tracy Chapman. D'això també en fa uns quants anys... Que la majoria anàvem en texans i samarreta blanca i john-smiths. En realitat, va ser molt abans que aquella noia tan de color arribés aquí amb la seva acústica. La Nuri sempre ens parlava d'aquestes coses uns anys abans que arribessin perquè ella era moderna. Estava molt al cas de tot. De la música, la moda, de fotografia, arquitectura, interiorisme... de tot el que es feia arreu del món.

Per cert, me'n descuidava, aquest Ray Lamontaigne, vosaltres el coneixíeu? Oi que és un cabró? Jo no el coneixia de res. I ara fa cinc dies ja que només vull escoltar la seva veu. Ell, tan sols amb la seva veu profunda i aquesta guitarra fàcil.

Feia temps que no escoltava cançons. M'agrada escoltar la gent com canta. Fins i tot quan no entenc una merda del què diuen. De vegades és millor. Potser és per això que m'agrada. I sinó em poso músics bons. Ara escolto música clàssica. Mai podré escoltar tota la música clàssica que no he escoltat en aquests 40 anys sense música clàssica, ho sé, però això per mi ja és alguna cosa. Aquesta intenció, si més no, em fa passar bones estones. Són moments de molta tranquil.litat. Em fan sentir mé bé. Sovint, si la cosa es desboca, m'acosto al CD i canvio el CD. (Es diuen igual, el CD i el CD).
Llavors poso alguna cosa de jazz. El jazz m'encanta però no sé ben bé perquè. És una música genial que m'agrada una barbaritat però no l'entenc gaire. No em fa res dir-ho, eh. Al contrari, crec que si tota la gent que escolta jazz i no l'acaba d'entendre sortís de l'armari del jazz, la cosa, en general, aniria més bé, sobretot musicalment parlant.

La impossibilitat de gaudir plenament del jazz m'ha procurat moments de suma infelicitat, ho he de reconèixer. I si a això afegim, que jo de petit, parlo dels 12 anyets, volia tocar el piano i em van regalar una bateria, ni te cuento. Aquest amor/odi pel jazz ha sigut sempre una putada per mi, perquè m'ha frustrat i doblement. No i no, saps. Jo què sé... M'encantaria poder cuinar escoltant Thelonius Monk. O què et diria, no cal anar tan lluny, potser, Herbie Hancock. Però.

I aquí em tens ara, de retruc, flipant amb el paio andova aquest del Lamontaigne, vès. Soy un cursi. Bien.

4 comentaris:

Prisamata ha dit...

have you been saved by a woman?

Celulite ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Celulite, I hope you enjoy. The address is http://eliminando-a-celulite.blogspot.com. A hug.

Anònim ha dit...

Aquest home és una meravella!
On he estat durant tot aquest temps que no sabia ni que existia?
De fet...em recorda una mica a tu. No sé.
En algo.
Però no sé en què.
Potser en què quan us miro i us escolto...algo dins meu es transforma.
Necessitem un Lamontaigne català...així que, ja saps.
Un petó.

Ladybird.

Anònim ha dit...

E grazie per Lamontagne...serà el meu nou Damien Rice. La mva propera obsessió musical. Pas mal, ishtimu.

Viviana