01 d’abril 2008

El Sorro

Avui he rigut com feia temps que no reia. He viscut un parell de minuts de felicitat absoluta. No podia parar de riure. De fet, després dels primers seixanta segons, allò meu s'ha convertit en una mena de loop eixordador, i un no sabia si anava o venia. Bé diuen que de la risa al llanto hay un segundo. Per un moment, he pensat que a partir d'aquell instant la meva vida havia de canviar per sempre. Extasi en Arbúcies.
Érem a Cal Torras, el bar del poble, veient el Barça amb el meu fill, quan s'han produit els fets. De sobte, feia gairebé 45 minuts que dibuixàvem sorros de color negre tots amb un antifaç de nas i espases platejades molt maques i capa i barret negre, i mentre Bojan treia l'esfèrica dels fons de la xarxa, minut 12 de partit -avíso: El Rei Jarl es queda-, he proposat al susdit d'intentar-ho amb un follet verd. La punta de la cera negra entre els seus ditets estava ja més rodona que el seu cul. "Chucko... Pintem un follet verd? Eh?... El verd és molt maco també." A tot això, el negre continuava segrestat a l'interior del seu puny esquerre. Vale. Tu me'l dibuixes un follet però jo acabo aquest sorro bèstia vale? "Vale." Li dic. I abans que comenci la 2ª part del matx em disposo a perpretar la silueta d'un ranci follet sense cap mena de nissaga amb la cera de color verd més cantona que trobo a la caixa.
Mentre fa un glop de suc de préssec, li retiro dissimuladament el sorro bèstia de Tasmània... i col.loco davant seu el follet de marres. Com qui juga amb un playmobil... click!... li poso la cera verda Wimbledon a la mà dreta -la negra ja sabeu tots on és encara-... i l'àrbitre xiula l'inici de la 2ª part. Visca, em dic. Ara aquest s'entretindrà amb això, i l'Eto'o farà un parell de golets per salvar el cap del seu entrenador. Ja ho tenim això.
Doncs, em tombo un moment per fer el seguiment del tema, i veig el follet més negre que Eto'o, Abidal i Yayà Touré junts. Tot ell pintat d'un negre rabiós. Vestit, barret, cinturó... fins i tot, la pell negra. Cara, braços, ulls... I li dic "Fill, què és això tan negre?... Però que no era un follet?" I em diu -m'acaba d'agafar ara mateix un altre cop l'atac de riure eh- em diu... Sí. És un follet. Però està disfressat de sorro!

A partir d'aquí, vosaltres mateixos.
Jo no oblidaré mai la seva cara mirant-me mentre jo, literalment, em descollonava.
Ni el seu somriure d'àngel de la guarda mentre jo derrapava cap els volts del plor.
Ni l'astorament de la gent que mirava amb deler al bar el partit +/- important de la temporada.
Ha entès ben bé qu'e vol dir això de la felicitat, avui, ell.
El meu fill ja és un nen.
És gran.
Fa 103.

Firmat: Z
(continuarà)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

pero què vols? de tal palo tal astilla...

dimecres m'operen del braç. quedem a fer un cafè abans? besos. n.

chaiselisse ha dit...

... Sr.Z, sapigues que m'has fet riure amb els ulls dolçament plorosos...

una tendre abraçada

abutarda ha dit...

El teu fill és una canya!!! El que més m'agrada dels nens és aquesta intel·ligència innocent que ens deixa flipant més d'una vegada, i de deu...

petons

Anònim ha dit...

Ells són així...la raça humana estem en general força perjudicats, però les nostres cries encara ens mostren al millor de nosaltres.
Records.
Noabis

Anònim ha dit...

Gracias por contagiarme la risa. Yo tengo dos dibujantes geniales, y me matan de ternura.

Grazie,

Viviana