Què és la bellesa?

Avui he llegit:
"Expertos citados por el diario aseguran que el contexto importa, y que una estación de metro en hora punta no permite que la gente aprecie la belleza. Mientras, Bell recuerda con amargura los peores momentos: cuando acababa una pieza, nadie aplaudía."

Ho he llegit i m'ha fet molta gràcia. Us explico una mica la notícia. El diari és el The Washington Post, i el tal Bell, Joshua Bell, un dels millors violinistes del món. L'experiment en qüestió va consistir en col.locar al músic -acostumat a tocar a grans teatres, a 100€ l'entrada més barata, i sense sentir ni un soroll de mòbil, ni una lleugera tos de tardor- a tocar al metro el seu Stradivarius durant 45 minuts vestit amb uns texans, una samarreta i una gorra de beisbol. El pobre no va treure ni per pipes. En total, menys de 40 dòlars. Només un noi de trenta anys es va aturar realment a escoltar-lo, exactament, durant sis minuts. Després va dir que l'havia fet sentir en pau en fer-ho. Em sembla increíble. És estrany. Fins i tot, ridícul.

Què és la bellesa?... Està en les coses? O som nosaltres els que convertim aquestes coses, tan sols algunes d'elles, en coses belles?... La bellesa està en la matèria, o en l'esperit?... En tot cas, si fos així... en l'esperit de qui?... D'aquell que és susceptible de ser bell, o del que contempla aquesta bellesa?...

Potser el mateix experiment a l'aire lliure hauria donat uns altres resultats. O si enlloc de fer-lo al metro de Washington, l'haguéssin provat al transbordament aquell tan llarg que hi ha entre la línia groga i la verda a Passeig de Gràcia. I amb una viola enlloc d'un violí. O posant una noia en comptes del tal Bell. (...) O si hagués anat vestit com calia, com acostuma, d'etiqueta, de negre, el color de les grans ocasions. O senzillament, sense la gorra de beisbol.

Són aquests petits detalls, però molt importants, els que haurien pogut fer que algú que passava per allà, amb presses, i amb pressions, o amb depressions, detectés en aquell précís instant... algún indici de bellesa en aquelles belles notes de Bach que aquella bella tarda de setembre sortien d'uns dels instruments més bells del món. Potser, això de la bellesa és potser una cosa massa relativa, subjectiva, contextual i fràgil com per anar experimentant tan ricament amb ella. Pobra bellesa. I pobre Bell.