14 de maig 2007

Una Dona Difícil


Avui he fet un esforç que ha valgut molt la pena. He anat a veure l'Hedda Gabler de l'Ostermeier al Lliure. Dic esforç perquè últimament em costa molt, gairebé tot. Qualsevol cosa se'm fa una muntAnya, i tenint en compte que hi baixava, de l'hort, vull dir... de collir cireres, maduixes, pèsols, favetes... de regar les tomaqueres... fer els 72 km. que em separaven, a les dues del migdia, del Gran Teatre de Montjuïch, no ha estat fàcil. Però, com et deia abans, l'esforç ha valgut molt i molt la pena, que diria la meva amiga Pia de Girona.
OH, MY GOOD!... Gràcies per ser-hi. (Paradoxalment, cada cop sóc més a tocar teu.) Gràcies Tomàs! Gràcies Àlex!... I gràcies, sobretot, als meravellosos actors d'aquest muntatge. Especialment, esclar, a l'Hedda. Preciós. Súblim. I molt necessari.
En acabar la funció, segona i última de la companyia a BCN, el públic ha aplaudit sobradament i sonora. Alguns bravos, fins i tot. Gent dreta. Sense exagerar. Ben bé, cinc minuts d'homenatge. De glòries. Personalment, jo he sortit bastant trasbalsat. No he estat capaç de xerrar pràcticament amb ningú. No podia. Tampoc no em venia de gust. Em volia mantenir... no sé, pur. Després d´aquella meravella... Joder, pur. Suposo que no volia contaminar-me de les tonteries que solem dir els professionals, o no, quan ens trobem per allà als halls dels teatres en aquest tipus d'esdeveniments. I m´he amagat a la llibreria. Una estoneta, fins que passés de llarg la marabunta. I esclar, he fet gasto. He comprat uns quants llibres de la col.leció del Lliure. Buè... fins aquí tot correcte.
Després, he trampejat fins la terrassa... què tal... quant de temps... ens veiem... i PATAPAM! Me'ls he trobat a tots allà baix al pàrking. Més ben dit, els he vist... perquè no he gosat a baixar, evidentment. (Ma mare sempre em diu que sóc més curt que les mànigues d´un chaleco. M'encanta aquesta expressió. M´encanten les expressions de tota mena. M'encanta la meva mare. L'estimo umbilicalment.)
La companyia en pleno a la Plaça de la Xirgu. Es feien fotos. Ella/Hedda parlava pel mòbil. El prota es fotia una Estrella. Vestien roba còmoda, d'estiu nostre, no seu. Xancletes!... Un altre s'eixugava els cabells amb una tovallola de color blau cel. Eren uns guiris normals, força alemanys, que actuaven la Gabler i que passaven un finde a Barna. Kamaku. I m'he re-il.lusionat amb la vida. I m'he tornat a enamorar de les persones. El teatre, un cop més. Gràcies, nois.