Vale, és un photoshop mangui que jo m´he tret de la màniga, ho reconec. Però això, compañeros poetas... no és una il.lusió. Ara és al vostre abast. M´explico. En aquesta Barcelona tan de guiri, el Buster Keaton de la pantalla gegant, i la Mar Bella i desenfocada de la foto, poden combinar a la perfecció si visiteu el Nou Cinematògraf Napoleón que s´ha instal.lat a Las Golondrinas de Barcelona les nits dels Divendres, des del 18 de Maig. En tres paraules... UNA-DE-LICIA.
Els irresponsables de l´event són el Walter Cots a la projecció, el Mestre Borràs a les manetes, i el "Parra", com a Mestre de Cerimònies. Són un trio impressionant. Impagables. No us s'ho perdéssiu, de veritat de la bona.
O sigui, arribes a les 22 a les orenetes amb la teva futura parella -això ho dic jo, però ja m'entendreu quan hi aneu-, demanes un parell de copes de cava -sidra irlandesa també funcionaria-, puges a coberta -pilles lloc i t´apalanques una manteta, blava per ells, groga per elles...- i contemples el Port Vell quan el vaixell inicia l'aventura. Tuuú-tuuuuuú...
La travessa costa 27 € però dura 1h30m. Ei, no és car. (Ah, la consumició està inclosa. Faltaria més.) De debò, que val moltíssim la pena. Jo no vaig pagar, vale. Em van convidar a l´estrena. Però us prometo que si hagués aforat... haguéssin estat els millors trenta leiros que m'he gastat en anys. Perquè allò, companys, és un autèntic plaer. Un gustasso pa'l cuerpo.
The most emotional and amusing show in the Barcelona's Summer. Ojo. Tot és bonic. Pel.lis de 16mm originals, el millor cinema-mut de la història, un pianista tocant en directe... I tu allà amb la teva copeta a la mà com si estiguessis de vacances en qualsevol altre ciutat... amb port. I això, perdoneu-me, no es paga amb diners. La brisa del mar, les olors barrejades del vaixell i de l'aigua, els esquitxos de sal, i un brindis per les bombetes de colors.
No tengo palabras. Aneu-hi, per favor. De debò que m´ho agraireu tota la vida. No tinc més paraules. Ho sento.
PD
Jo hi vaig anar amb una amiga meva de tota la vida, i ara es vol casar amb mi. I la veritat és que no sé què fer. Aprofito per saludar-la des d'aquí. Un petó, Montse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada