18 de gener 2008

Biocenter


Un divendres al migdia. Una àvia i la seva néta.
- I com has vingut al final?
- Con bicing. De la Pompeu.
- Seiem aquí?... Vols que seiem aquí?
- Vale.
Seuen just al meu costat. No a la taula del costat. Al meu costat.
- Que es menja aquí?
- De todo.
- ¿No dices que vienes mucho, tú?
- Ahora hace tiempo que no.
- Què demanem? Demana la carta, va.
- Espera, ahora te piden.
SILENCI.
- Doncs, mira, demà marxem a Platja d'Aro.
- ¿Con las amigas?
- No, amb els millonettis. Nosotras nos lo pasamos bien. Está éste... el Jaime. Es la persona más culta que he conocido en mi vida. Sabe de todo. Pero de todo eh. Y las locas aquellas que también vinieron a Pompeia.
- ¿Ah, sí? ¿Fuiste a Pompeia?
- Si, a l'abril.
SILENCI.
- Nena, Pompeia que es, una isla o una península?
- No lo sé.
- Una illa, em sembla.
SILENCI.
- Què? Com està el Sergi?
- Bien. Anoche salimos hasta tarde.
- I què fa ton germà?
- Bien. Estudiando.
- Encara porta la cresta aquella de colors, el nen?
- Se la ha puesto violeta.
- Ai, Mare...
SILENCI.
- També ve aquella que té un fill a Estats Units. ¿Sabes aquella de mi escalera que se fue a Cuba?... Pues tiene al hijo en Estados Unidos y lo ve una vez al año. Así que ya ves.
- ¿El hijo es cubano?
- No. El padre. El padre es cubano y el hijo es americano. El crío vive allí. Bueno, crío, debe tener ya más de treinta años. Pero no ha venido nunca aquí. Vamos. I ella, la pobra, què vols que faci?
- No sé.
- Aquest noi no té pare. Se ve que el padre le dijo "no te ayudaré a mantenerlo, ara que si lo quieres tener..."
- Todos tenemos padre.
- Ah, això sí.
SILENCI.
- Pero, ¿ella quería ser madre soltera?
- Què...?


Arribats en aquest punt m'aixeco per repetir d'amanides.
La resta del dinar entre la noia, la seva àvia i jo... transcorre en el més absolut silenci.
Després del kefir, em poso la jaqueta, prenc la safata amb delicadesa i m'acomiado amb un tímid adéu.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Conec més d´una persona del 19 de gener...coses que pasen!
Per molts anys!
Noabis

Anònim ha dit...

és veritat... felicitats!!!tot i que a destemps seveixen igual! o això diuen! molta llum per aquest nou any i així poguis veure-ho tot en blaus i verds com en la foto del camí, els arbres, la muntanya de fons.

Anònim ha dit...

em recordes tant a mi a vegades...

sin querer te atropello ha dit...

hello darling you, vull dir, jou...
quina sorpresa trobar-te comentant-me, suposo que ho dius per aquest post, o no?
va, fes-me'n cinc cèntims, que em tens intrigat ara