05 de gener 2008

20 de Lluny



En realitat, eres tu qui conduia. Com la Nora Jones fa amb aquest cotxe impossible, tu menaves el meu destí per una carretera de dos sentits plena de revolts. Contrasentits i revoltes. Jo feia veure que accelerava, però estava somiant. Tu somreies, però feies veure que dormies. I feia estona que s'havia fet de nit, però una llum estranya inundava les nostres hores i els nostres dies. Les nostres dues vides.

Come away with me...

4 comentaris:

sylvia ha dit...

Que bona és la Norah Jones i aquest vídeo...visca la senzillesa :)

Anònim ha dit...

Vinc de lluny...i em sento conduint un cotxe que no sé en quina direcció va. Però hi va. Això és el més bonic de tot. La gasolina està omplint el dipòsit per moments...i sento com em ronroneja, sense que tu te n'adonis, que es mor de ganes de veure'ns volar.

Anònim ha dit...

Ostres!! Que maca la musica i que precisosa la Norah Jones...
I al que dius...ufff!
Petons

sin querer te atropello ha dit...

Vull estimar molt. Ho vull estimar tot. Bàsicament. I no mèstaré de res.
És així només que la vida se'ns fa tan plena i tan bonica.