09 d’octubre 2007

GRIS, EL MUSICAL

Sempre xiulo. Canto, fins i tot. Per les escales. Molt sovint a l'ascensor. A les entrades i sortides de tot arreu. Canto a primera hora, abans de prendre cafè; canto de nits, en silenci, mentre passejo. Canto fluixet, invento melodies dolces, per exemple, en anglès... I xiulo bonic, sense aturar-me, cap a dins i cap a fora, com un digeridoo d'Angora. És cert. Però si us plau... (no sisplau, tot junt; separat, si us plau, va per vosaltres), no em pregunteu més si estic content. Per favor. Gràcies per avançat.
Mira, mira, como silba, que estás contento?... No, señora, no estoy contento. Estoy contiento. Mejor dicho, canto con tiento. Pero que con mucho tiento, sabe. Qué antipático. Adiós, señora.
Veïns, companys, compatriotes, contemporanis meus, senyora... Feu el favor de respectar la meva pena grisa, aquesta penitència musical meva de cada dia, heretada. Deixeu-me vinclar al vent com ho fa l'ordi. Amén.
Vull submergir-me i respirar l'aigua blava i somriure i agafar peixos de colors amb la mà i acaronar-los i tancar els ulls i tocar-te i sentir el sol calent damunt les meves espatlles i tenir-te i inventar-me els noms dels núvols i adormir-nos i despertar i penetrar-te.
M'agradaria, un dia. No molt llunyà. Aviat. Però ara, canto trist.

Xiulo.


1 comentari:

syl ha dit...

I aquest secret d'escriure on l'amagaves? :-) M'agradat molt el text, i les fotos. Seguiré llegint-te. Gràcies per l'enllaç que veig que tb tens un col·lega meu (Xose). A seguir bloggejant, és a dir, compartint...