ON THE ROAD

Después de reírme de esta canción durante años y de hacer coña a su costa... el otro día cayó por casualidad en mis manos el video. Me puse a llorar como una magdalena.

"Mai no és massa tard per tornar a començar."

Gracias, Vano.

MIEDO

"De nuevo me sentí helado por la sensación de lo irreparable. Y comprendí que no soportaría la idea de no oír nunca más su risa. Era para mí como una fuente en el desierto..."

Resum de "El Principito" de Antoine de Saint-Exupéry.

Phum

Phum seria donzella. La més bella en un conte de bèsties.

Nedaria braça i crol. I faria olor d'espígol. La cara neta.

Una constel.lació de pigues que esdevindrien estrelles.

Tornaria d'Arbeca. I tindria una edat molt concreta. 22.

Caminaria de puntetes per no comprometre's. Lleugera.

Dibuixaria un elefant prou resultón en no més de set segons.

Els seus llavis de seda sempre alerta. Un somriure espera.

Pràctiques de soldat, de l'amor, no de la guerra. Serena.

Parla, i parla i parla. I jo escolto. Història moderna. La tendresa.

La seva mare llegeix, convulsa, literatura èpica. Potser txeca.

El seu pare passeja cada matí, de punta a punta, a Las Canteras.

Els seus germans són el vent, el cel i la terra. Ella és la petita.

I prendria el sol a l'agost sense res a sota. Filla de Cubelles.

Menjant crispetes amb la boca oberta. Una pel.lícula eterna.

La mirada d'una noia que malgrat de mar és alegra. Alegra.

Olor d'encens. I un sopar de manual a la llum d'una espelma.

No pot oblidar però té una memòria que la traeix sencera.

Tindria debilitat per la roba d'època. La clàssica noia grega.

Una dona efeminada i afemellada com un brau negre. Roig.

Posaria la seva mà al meu pit per escalfar-me la consciència.

I em demanaria una lluna de mel ben plena de València. Moon.

Biògrafa de la meva existència i del meu cor. Amant de per vida.

Perquè Phum és el foc.

L'Hort del Pinzells

El Moré està preciós. Ufà.
Ha arribat la tardor. Tard.
El sol no escalfa prou. L'hort.
De bolets no n'hi ha. Demà.
La mainada vol jazz. Jaç.
L'escalfor de la llar. Godard.
Som feliços allà. Tots.

Molt. Esclar.

L'Hort dels Pinzells és el títol d'un conte de la Pi.

E.T.

Mejorando lo presente... ¿a quién os recuerda?

Aquesta meravellosa foto pertany a Paco L. Giménez.

Boliretrat

Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau. I escolto la teva aigua tremolosa i amiga, de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.



Cançó a Mahalta. Lletra: Màrius Torres. Música: Lluís Llach. I si canto trist (1974)

El Rei?

Tinc una maleta plena de pedretes de colors. Llaminadures del temps. Banda sonora dels fets. Són el meu únic bagatge. Esdevindran sorra que m'ha d'acompanyar allà on vagi. Ara estan seques ja. Però vaig agafar-les molles de la platja. He voltat força amb elles. He guanyat moltes juguesques. Rodones, petites, violetes. Però, ara em pesen. Se m'han fet velles. No passo cap control. Em fan por les fronteres.

Quants cops hem d'ensopegar amb la mateixa pedra?

Quin és el nostre destí?

On és el meu camí?

Doctor, doctor...

- Doctor, doctor...

- Digui'm.

- No pot ser. Avui he sortit a buscar bolets i no he trobat res. Cap ni un. Ni una miserable trompeta de la mort. Diuen que la setmana que ve estarà a petar. Diuen. No ho sé. No me'n fio dels boletaries, ja m'enten. Són ganers. Batxillers. El meu germà m'enganya. Em diu por ahí, por ahí... i després res. El meu germà és boletaire ascendent pixapins, sap. Però el molt cabró sempre torna amb el cistell ple. No sé com s'ho fa, la veritat. Sembla que els vagi a comprar al mercat de Vic. I els porta macos, eh... i nets, i ben variats. És un misteri que dura ja uns quants anys. I li va donar de cop per això dels rovellons, no es pensi. En sa vida n'havia agafat ni mig. Ni en menjava. Dels estofats de ma mare els separava amb la forquilla, amb cara de fàstic. I ara... ara torna amb el cistell gros ple a vessar de bolets. És un porc. Al començament només agafava rovellons. Tot lo altre era fer malbé el bosc, deia. I ara, vés-lo a buscar. Llengues de bou, ous de reig, carlets, rossinyols, moixernons, ceps, llenegues, camagrocs, fredolics, múrgoles, peus de rata...

- Molt bé. Però vostè no ha vingut a la meva consulta a parlar de bolets. M'erro?

- No.

- Ni a parlar del seu germà, oi?

- No, tampoc.

- Llavors, digui'm.

- És que...

- L'escolto.

- La foto...

- Ja.

- És greu?

- Molt greu.

- Doctor...

- Ho sento.

- Estaríem parlant de...

- Molt poc temps.

- Déu meu.

- Sí.

- Llavors...

- Em sap greu.

- Sí. Gràcies, Doctor.

- A reveure.

- Fins la propera.

- Sí. I molta sort.

- Perdoni...?

- Amb els bolets. Sort!

- Ah, sí.

- I records.

- Com diu?

- Pel seu germà. Records!

- Escolti, és vostè un micòleg de guàrdia. Demanaré una segona opinió.

- Vagi, vagi.

Vola, Colometa!

Així sí.

GRIS, EL MUSICAL

Sempre xiulo. Canto, fins i tot. Per les escales. Molt sovint a l'ascensor. A les entrades i sortides de tot arreu. Canto a primera hora, abans de prendre cafè; canto de nits, en silenci, mentre passejo. Canto fluixet, invento melodies dolces, per exemple, en anglès... I xiulo bonic, sense aturar-me, cap a dins i cap a fora, com un digeridoo d'Angora. És cert. Però si us plau... (no sisplau, tot junt; separat, si us plau, va per vosaltres), no em pregunteu més si estic content. Per favor. Gràcies per avançat.
Mira, mira, como silba, que estás contento?... No, señora, no estoy contento. Estoy contiento. Mejor dicho, canto con tiento. Pero que con mucho tiento, sabe. Qué antipático. Adiós, señora.
Veïns, companys, compatriotes, contemporanis meus, senyora... Feu el favor de respectar la meva pena grisa, aquesta penitència musical meva de cada dia, heretada. Deixeu-me vinclar al vent com ho fa l'ordi. Amén.
Vull submergir-me i respirar l'aigua blava i somriure i agafar peixos de colors amb la mà i acaronar-los i tancar els ulls i tocar-te i sentir el sol calent damunt les meves espatlles i tenir-te i inventar-me els noms dels núvols i adormir-nos i despertar i penetrar-te.
M'agradaria, un dia. No molt llunyà. Aviat. Però ara, canto trist.

Xiulo.

En Leo Messi

Fa un parell de dies em preguntava què era la bellesa arrel d'un article que vaig llegir a la xarxa etc etc... Es veu que estava jo molt sensible, perquè ara, rellegint el meu post... he pensat que no n'hi havia per tant. Arribes massa tard a casa, veus la merda que foten a la tele -ara fan molts programes de noia impossible, de les que vomiten en directe, sortejant alguna cosa, davant d'un plafó amb lletres, rollo papa llama-, et menges les quatre merdes que et queden a la nevera, i te'n vols anar a dormir aviat però, t'asseus davant el PC... i la cagues.

La qüestió és que ahir dimarts al vespre -miraculosament no treballava-, vaig disfrutar com un cabró de la màgia, digues-li com vulguis, d'aquest nano, en Leo Messi. Quina puta meravella, que deia un amic meu. Des-comunal. I esclar, penses: Messi. La bellesa existeix, joder. Així de senzill. I estem parlant d'un futbolista. Vale. Molt bé. ÑDFDGFNVNXCVJXFVNVJFVDNCXJAUWOPKSMXSJZWYQP ! ! !

No em doneu la brasa ara. Ja ho sé. Què vols que hi faci. M'encaaanta el fútbol!... Amb accent a la U. El futbol... no m'agrada tant. L'un i l'altre són esports gairebé diferents. I per això que fa el xaval aquest amb la pilota... fins i tot s'hauria d'inventar una paraula nova. Jo crec que és d'un altre planeta. Si Maradona era Déu... Lionel és el nou Messies.

Bueno, tu, ho deixo aquí, que m'està tornant a agafar la saudade i em poso tendre, i no vull acabar un altre nit plorant mentre em rento les dents. Nois... HABEMUS BARÇA!

Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico eles truci neque horret iratum mare, forumque vitat et superba civium potentiorum limina.

Què és la bellesa?

Avui he llegit:
"Expertos citados por el diario aseguran que el contexto importa, y que una estación de metro en hora punta no permite que la gente aprecie la belleza. Mientras, Bell recuerda con amargura los peores momentos: cuando acababa una pieza, nadie aplaudía."

Ho he llegit i m'ha fet molta gràcia. Us explico una mica la notícia. El diari és el The Washington Post, i el tal Bell, Joshua Bell, un dels millors violinistes del món. L'experiment en qüestió va consistir en col.locar al músic -acostumat a tocar a grans teatres, a 100€ l'entrada més barata, i sense sentir ni un soroll de mòbil, ni una lleugera tos de tardor- a tocar al metro el seu Stradivarius durant 45 minuts vestit amb uns texans, una samarreta i una gorra de beisbol. El pobre no va treure ni per pipes. En total, menys de 40 dòlars. Només un noi de trenta anys es va aturar realment a escoltar-lo, exactament, durant sis minuts. Després va dir que l'havia fet sentir en pau en fer-ho. Em sembla increíble. És estrany. Fins i tot, ridícul.

Què és la bellesa?... Està en les coses? O som nosaltres els que convertim aquestes coses, tan sols algunes d'elles, en coses belles?... La bellesa està en la matèria, o en l'esperit?... En tot cas, si fos així... en l'esperit de qui?... D'aquell que és susceptible de ser bell, o del que contempla aquesta bellesa?...

Potser el mateix experiment a l'aire lliure hauria donat uns altres resultats. O si enlloc de fer-lo al metro de Washington, l'haguéssin provat al transbordament aquell tan llarg que hi ha entre la línia groga i la verda a Passeig de Gràcia. I amb una viola enlloc d'un violí. O posant una noia en comptes del tal Bell. (...) O si hagués anat vestit com calia, com acostuma, d'etiqueta, de negre, el color de les grans ocasions. O senzillament, sense la gorra de beisbol.

Són aquests petits detalls, però molt importants, els que haurien pogut fer que algú que passava per allà, amb presses, i amb pressions, o amb depressions, detectés en aquell précís instant... algún indici de bellesa en aquelles belles notes de Bach que aquella bella tarda de setembre sortien d'uns dels instruments més bells del món. Potser, això de la bellesa és potser una cosa massa relativa, subjectiva, contextual i fràgil com per anar experimentant tan ricament amb ella. Pobra bellesa. I pobre Bell.