Kaiten-Koniec

Abans d'ahir nit, mentre sopava amb els meus amics de feina, nous companys de camí, en un d'aquests restaurants japonesos que els porten xinos i que fan barra lliure de sushi campi qui pugui/ad libitum... vam parlar de coses boniques però que fan mal. Ens costa, es cert, però estem desitjant trobar-nos a gust, així com ahir, en bona companyia, per deixar anar aquesta mena de sentiments trampa que se'ns travessen com una espina a la gola cada vegada que hi pensem. Perquè hi pensem sempre. Cada vespre. Cada festa. Cada carretera.



Un pare que se'n va massa aviat, gairebé sense acomiadar-se; un amic que ja no hi és però que continua fent anys el mateix dos de setembre; aquell amor que s'esberla i la trencadissa interior que deixa (tu saps tan bé com jo que és criminal); una àvia que camina molt a poquet a poquet i que, en sec, s'atura; un gos que fuig del teu costat, després de disset anys a la teva esquerra; la teulada de la casa del poble que s'enfonsa i que cau perquè la família vol les peles...

I mentrestant, parlàvem de la vida. I de la mort. És a dir, del que ens queda, per viure i per veure. I del que portem viscut, però fent-ho ben bé des de la mort, sense por i sense pena. Per un cop, valents. Som vius, què collons! I un dels comensals, un que tenia els ulls negats, molt i molt brillants, i que per acabar menjava pollastre arrebossat amb wasabi va dir que després de tot allò... fos el que fos... davant de la felicitat se li havia posat un vel de tristesa.

Ara no recordo si va dir un vel, un tel... o va ser un tul? Havíem begut unes quantes cerveses.

Afortunadament, encara podem brindar i dir: Salut! Molta salut.