Esqual

L'any 76, aproximadament, la meva tieta ens va portar al cinema Urgel del Carrer d'Urgell, al meu germà i a mi, a veure Tiburón de Steven Spilberg. Quina por, per favor. I sense el càlid refugi de les crispetes, encara més. Ara que ho penso, què bèstia i què moderna era la meva tia. La Tia Mari. Va treballar 40 anys a la INDO i cada matí em deixava un SUGUS a la balança del cuartillo de casa seva.
JAWS... Aquella imponent pel.lícula em va putejar tant tots els estius fins que no vaig poder comprar-me les primeres lentilles. Tot just acabàvem d'entrar a l'OTAN. Les meves primeres lentilles... El meu primer vot... Sort que els meus pares havien triat per estiuejar un poble de la Costa Daurada d'aquells que t'avorreix abans no et cobreix que sinó... Ara que quan anava amb els col.legues a banyar-me a l'altra banda, res, una mica més amunt de Mataró, rollo, que fas dues passes i no toques... em cagava viu. Quin trauma més gros pels de la meva generació, joder. D' això no se n'ha parlat prou encara. Cony de memòria històrica. Bé...
"Sonríe, hijo de puta." Quina gran frase la de Roy Scheider. Això és una rèplica. I quin final de pel.lícula. Un clàssic.
Han passat els anys. Ja en fa sis o set que em vaig operar de la miopia. Les properes eleccions és més que probable que no voti, i avui dia puc dir que m'identifico força, i molt... amb aquest tauronet petit. Solitari. Marcat. Esqual. Supervivent, en el fons. Tant o més que els del fons. Els de la barqueta a motor. Els del salvavides taronges. Aquells que s'ajunten per fer-se la foto.

Demà em faré una samarreta. "Somriu, fill de puta."
Me la dedico.