La Bella Dorment

Jo i el meu fill vam caminar agafats molt fort de la mà fins que vam arribar gairebé al cotxe. Ell somreia de camí i jo plorava d'alegria. Ell tant i tant content, i jo intentant dissimur un parell de llàgrimes fent veus de monstres. Tot el repertori.

"Aquests nens, papa, eren simpàtics. M'han agradat molt i són molt macos, eh... Què deien, papa?"

Va, anem. Avui pel mig del carrer. I ens n'llunyem. De sobte, un silenci blanc com un interrogant de cotó de sucre. I tots els balcons tancats com si la ciutat s'acluqués d'ulls davant tanta indiferència.

"Es diu Leon. LEON!"

El meu fill dret i jo al seu costat, un genoll clavat a la vorera, voltats de set o vuit nois i noies, o nens i nenes, tant és, que somreien i ens feien preguntes sense esperar les nostres respostes, i sense deixar de somriure... Les seves cares rodones cada cop més aprop de les nostres. I ells vinga preguntar. I vinga riure i moure els caparrons. I nosaltres dos escoltant-los. Les llums esgrogueïdes dels fanals li donaven a l'escena un aire absolutament impressionista. Estem parlant d'un capvespre de novembre. Ara que, de tan minsos que es fan, estem perdent els caps de setmana.

"Va, papa! Papa... qui són?"

Jo em vaig aturar a les escales perquè la mirada d'una noia, una nena, tant és, que somreia i em volia dir alguna cosa, qualsevol cosa... perquè la seva mirada es va aturar, i va quedar congelada per tota la eternitat en algún punt de la desena de metres que ens separaven. Si aquella criatura i jo ja havíem fet les paus al hall del teatre!... Sembla ser que no. Un cop força baix a la meva hipocresia.

Exterior/Fosc. Una plaça de Gràcia. Dos minuts més tard. Es trenca el suposat equilibri. Ells miren transparents com l'aigua freda llisca pedra grisa avall, recte i comtal, tan sols per fer bonic. Al voltant d'un arbre conco i de tres cadires dures, més aviat mortes diria jo, d'aquelles que no et deixen decidir la mesura de la teva amistad amb el teu veí.

I jugar, papa?

"Corre, fill, que és tard. I hem d'anar a casa. I fer una banyereta. I preparar el sopar. I dormir."

"On és la Fada Sisena, Papa? Falta la Sisena. Aquests no són. El Principesky no és la Fada Dolenta. Ni la Princesa. Ni la Fada Bona tampoc. Ni aquest Soldat. On és la Fada Dolenta?... Això no és veritat, Papa. És broma. Ja ho sé."

El Regina era ple com un ou. Quina alegria. Un 96% d'ocupació. Molts la voldrien per la seva vida. Molta canalla, i molts pares, esclar. Avis, pocs. Ja se n'ocupen la resta de la setmana. Quina il.lusió poder presentar alguna cosa pels crios en aquest teatret, Agustina. Té alguna cosa realment especial aquesta sala. La batejo com a el nou Kit Kat Kinder de Barcelona.

"El mes que ve hem de veure aquesta. I aquesta. I aquesta. I aquesta i aquesta."

Aquest petit home de teatre coneix fil per randa la programació de tots els teatres infantils i jo m'hi deixo portar, inexorablement. Ens agrada anar-hi plegats. Som una mica nòvios.

Avui, La Bella Dorment.