Verano Azul

AVISO: Estic terriblement saturat de la meva ciutat.

"Bondia, Barcelona! Són les 8 del matí. Feliç Dia de la Marmota.
Els termòmetres marquen 31º, i es preveu que en les properes hores... Bondia, Barcelona!

Gol!... Brindem, o ens ho fem a sobre?... Perdoni, qui era aquest Joan Gamper? Sounds good!... Encara no he tocat la gespa i ja no puc més, míster. (...) Míster?
Jo escalfo, però no jugo eh. I si ho faig, no em deixeu córrer més de 2 minuts, per favor. Tinc els peus plans. I sóc asmàtic-alèrgic. Em sap molt greu, companys. (...) Una foto...? Sí, cómo no, señora. (...) Efectivament, vinc de la cantera, però us asseguro que no valc el que voleu pagar per mi. En realitat... sóc un farsant. I sé que acabaré jugant al Arsenal. (...) Mama? Papa...? "

La qüestió és... com és possible que un altre cop tornem a ser al Setembre?...

Aquest estiu no ha durat el que havia de durar. És impossible. Això no és el que havíem parlat. El Corte Inglés hi deu tenir alguna cosa a veure. A més, no diuen que s'estan acabant les primaveres, i les tardors... Que passem del fred a la calor, de cop, sense transicions. Que les flors neixen quan poden, que les fulles cauen quan volen... Que s'han acabat les quatre estacions. Que Vivaldi era un rumor... Si és així, llavors, perquè no fem durar mig any l´hivern i sis mesos l´estiu?... No?... Cinc i set?... Molt bé. Cinc de fred i set de set. Així tots contents. Sobretot els mestres. Ara, William... fred quan toca, i calor, la justa, Tenneesse. És a dir, poca. I sobretot, que algún dia poguem tornar a fer un mes de vacances, com fèiem abans. I no la setmaneta aquesta ridícula que s'han inventat les agències de viatges de 8 dies/7 nits, on anem a morir la majoria... Que sumada a la 1ª setmana d´agost, que si surto o no surto, i els 15 dies de rigor de visites inesperades/inoportunes amb dret de pernocta a cals avis, parents varis, o als pares d´un nen de l´escola... Se t'han acabat les vacances. Per cert, no suporto la gent que fa les vacances al novembre. I al febrer... ni te cuento. Snobs.

Santa Mercè, com anyoro l'avorriment d´aquells migdies núvols d'estiu a Cubelles. Al carrer d'en Charlie Rivel... I les meves tietes: "Niño, tráete un mantecao. Vale. De tres gustos. Vale. Y no te olvides las galletas. Vale. ¿Llevas dinero? Sí. Oye? Qué? Tráeme la vuelta. Si me llega. Vale." Qué tardes, madre mía, con o sin Teresa. Cuando la resaca del viernes te duraba hasta, del sábado, la siesta... Así, rimando. Sin transiciones. Sin otoños ni primaveras. Eso sí, esperando el crudo invierno. Cuando aquellos largos y cálidos veranos eran tan azules... Pero de esto ya hablaremos otro día. Cuando arrecie. Porque, Pancho... Chanquete ha muerto.