Aquest dematí, com faig cada matí, quan m'he llevat he obert els ulls. Un cop més, he près consciència de la meva respiració. Era viu. I era núvol. M'he sentit tan infantil. M'he assegut al llit i he fet que no amb el cap durant no més de tres segons. Després m'he aixecat i m'he pixat a sobre. Si arribo a saber que em faria aquell bassal als peus, tan groc i tan calent, em quedo una estona més dormint. No m'he rentat les dents. He tancat molt fort el tap del colutori amb el canell bo, l'únic que em queda. M'he vist al mirall, i no donava crèdit. Prou. Reacciona. I avui afaita't, per favor. Camina ja.Abans de sortir de casa, però, he millorat la meva coartada tirant un got ple d'aigua damunt els llençols. Ara. Un simple gest, i tot ha tornat a la normalitat.
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada