Maquinetes

Bondia pel dematí. La febre ha cessat.
Són les 6:22 d'un dimarts preciós. Aquesta fèria promet. Hores d'ara ja és un dia radiant, imagina't. Gairebé tot és blau al meu voltant. El cel, els llençols, una idea que he tingut en obrir els ulls, els vestits de les nenes del final del meu somni... Em llevo de cop, com de costum en aquests darrers dos mesos, com impel.lit per un ressort que mai no m'ha descobert cap quiromassatgista al plexo solar. El cap clar i els ulls oberts de bat a bat, i una respiració més pròpia del sotabosc de les Guilleries. (Fa deu anys que tinc pendent llegir Josep Pla, merda.)
En el temps que triga a desfer-se un gram de paracetamol en dos ditets d'aigua -en els bars sempre acaba sent un got gros ple a vessar, i d'aigua de l'aixeta-, tinc temps de: fer un rierol -per no sortir del rerefons feréstec que proposava; prendre d'un sol glop un actimel -això no té una doble lectura, volia ser un acudit; i per últim empassar-me el còcktail de pastilles que m'han d'acabar de redimir -això meu amb les defenses no té perdó de déu... sí, sempre amb minúscules.
I, esclar, després ja no hi ha manera de tornar a agafar la son. Mai no m'ha agradat, el que es diu agradar, dormir. I des que un dia a Madrid vaig sentir un tio cridar per un interfono, a la Plaza de Chueca, ya dormirás cuando te mueras, tronco, bájate... encara pitjor. En aquelles époques m'ho prenia molt a pit això de no dormir, o de dormir menys. Paqué. Així, l'any 1995, em penso que era, jo treballava al foro fent teatre i televisió alhora -duia un ritme frenètic, el Rubianes sempre se n'enfotia-, i vaig arribar a la brillant conclusió que dormiria només 5 dies a la setmana per aprofitar més el temps... Quin concepte aquest, el temps... La meva vida. Collons, el temps. Em passava un parell de nits despert, sí, però a part de llegir-me els manuals d'instruccions de qualsevol aparell que queia en les meves mans, d'intentar traduir obres de teatre de l'anglès quan jo no en tenia ni papa, o de menjar com un cabró oreos tota la nit... la major part del temps era com una ànima en pena donant tombs per la casa.
Total, que avui, que sí que ja havia dormit les meves sis horetes i pico de rigor, m'he disposat a engegar el dia sense prendre cereals Nestlé ni qualsevol cosa per l'estil. Ja som grans. I he vist que alguna cosa s'havia trencat dins meu, però no en el sentit melodramàtic del terme, no. Sinó trencar de desfer, de desmuntar, de deconstruir que es diu ara, per tornar a aixecar-ho. Que ja està bé, tu. Que porto uns dies que no m'aguanto... ni dret.
Aquesta nit les meves neurones s'han deixat d'hòsties. Han fet vaga de sinapsis i han tocat fons. Però han revifat de les seves pròpies cendres -no us penseu, no gaire més quantitat que les d'una cigarreta-, i es veu que s'han reordenat en un mosaic cartesià, determinat i matemàtic, perque me les miro i no les reconec. Un continent, diuen que són, les molt putes. Doncs a mi em recorden els llapiç aquells d'IKEA.
Després ja arribaran la inspiració, la poesia, la bellesa, el discurs, la filosofia, el missatge, les muses, els continguts... però que me pillen trabajando. He gaudit d'uns instants de felicitat. Les meves maquinetes s'han posat les piles... Que el camí fa pujada i me'n vaig a peu.

Nunca se va tan lejos como cuando no se sabe a dónde se camina. Maximilien de Robespierre.