En realitat, eres tu qui conduia. Com la Nora Jones fa amb aquest cotxe impossible, tu menaves el meu destí per una carretera de dos sentits plena de revolts. Contrasentits i revoltes. Jo feia veure que accelerava, però estava somiant. Tu somreies, però feies veure que dormies. I feia estona que s'havia fet de nit, però una llum estranya inundava les nostres hores i els nostres dies. Les nostres dues vides.
Come away with me...
4 comentaris:
Que bona és la Norah Jones i aquest vídeo...visca la senzillesa :)
Vinc de lluny...i em sento conduint un cotxe que no sé en quina direcció va. Però hi va. Això és el més bonic de tot. La gasolina està omplint el dipòsit per moments...i sento com em ronroneja, sense que tu te n'adonis, que es mor de ganes de veure'ns volar.
Ostres!! Que maca la musica i que precisosa la Norah Jones...
I al que dius...ufff!
Petons
Vull estimar molt. Ho vull estimar tot. Bàsicament. I no mèstaré de res.
És així només que la vida se'ns fa tan plena i tan bonica.
Publica un comentari a l'entrada