Ribes 25 4at 1a 08013 BCN

Aquesta nit és una nit important. The Last Night. Si més no, ho hauria de ser. De moment, no em trobo pas malament. Estic força bé. Una mica angoixat potser. A veure... Tinc les pulsacions un xic accelerades, però. He sopat fora. Al Bellaterra, per variar. No tenia res a casa. Ni dins ni fora de la nevera. Casa meva està tota empaquetada. Caixes blanques amb lletres vermelles. Casa meva ahir era una casa. Avui sembla un cementiri; o un pàrking, en el millor dels casos. Això sí que és un trànsit emocional i no allò que fa la Watling al bunyol del De La Iglesia...

Barrios, Barrios, Barrios...

Però ho porto la mar de bé. Suposo que el fet de tenir el meu habitatge desmuntat i ple de caixes des de divendres... hi ajuda. Més de 100 caixes segur. Potser 200... "Sembla un laberint", deia el meu fill aquesta tarda. Papa, què fa el Matman en aquesta caixa de cartró tapat?... I per què treu el cap i una miqueta les banyes?... Un s'hi va acostumant. De fet, ara mateix pensava si seria possible viure així . O sigui, possible ja sabem que ho és, però... Jo en seria capaç? Podria continuar endavant amb la meva particular existència sense res més que les claus del pis 9...? I enrera, podria continuar? Vull dir, marxar d'aquí de 8. Sense maletes, sense passat, sense res... Començar a caminar. Fer una passa. Respirar. I després una altra. I una altra. Aturar-me. Beure si tinc 7. Agafar aire, deixar-lo anar i no mirar mai més enrera. Com Harry Dean Stanton a Paris-Texas. 10 meu...

Frágil, Frágil, Frágil...

M'acabo de posar la mà al pit i la cosa no va gaire bé. Això batega raro. Deu ser que estic trist. Sí, deu ser això. I escoltar la guitarra amb slide de Ry Cooder a la peli de Wenders, la veritat, tampoc no m'està ajudant gens. Bueno, faig una mica de masoquisme. Toca, oi? Canviant de terç, ara que la veig, després de tants anys... quin ésser més impressionant la Nastassja Kinski, no? Em va tenir enamoradíssim molts d'anys... aquesta dona pantera. Molts danys. Déu meu. Sí que em batega raro, sí.

Ropa de Mujer. Habitación Matrimonio.

Aquesta és l'última nit que passo aquí en aquesta casa. Gairebé 10 anys de la meva vida. Els més importants, sens dubte. Demà dormiré a Mallorca. Amb el matalàs a terra, i envoltat de nou de les mateixes caixes. De la mateixa vida. Libros de Salón, Lamparitas y Juguetes, CDs y Cables, Copas y Medicinas, Cintas de Video del Pasillo, Discos Varios Comedor, Zapatos de Verano... I potser em despertaré suant i cridant... "Company, no hi ha Ribes." Bé, així és la vida. Com a mínim, intentaré llençar la meitat de les coses per quedar bé amb els amics, tot i ser un acumulador nostàlgic. Perquè sempre apareix un amic que s'acaba de mudar, que va fer més caixes que tu, però que va acabar llençant la meitat de les coses... I rubrica la seva intervenció amb allò de que la mudança és un dels motius d'estrès més importants després de la mort d'una persona estimada o d'una separació... bla-bla-bla... bla-bla-bla.

Demà, a la casa nova, faré una fotografia des de les meves estimades finestres que miren al SUD... i la penjaré aquí algun dia.

Kerouac versus Allen

DIMARTS 22. Anava a penjar la versió original de la introducció de Manhattan de Woody Allen però en sec he trobat aquest mashup... i el volia compartir amb tots vosaltres. Especialment, amb tu, sí. Ara aniré a buscar algú que me la tradueixi fil per randa perquè de debò que no té desperdici. Després remato aquest post, però el penjo ara perquè mentrestant en pogueu disfrutar vosaltres.

DIMECRES 23. Bé, ja hem avançat una mica. L'Anna, una amiga que parla molt bé l'anglès i amb quin accent... m'ha fet un cop de mà aquesta tarda. Atenció: Es tracta d'un fragment del llibre de Kerouac "On The Road". Quina ignorància la meva. De fet me l'havia llegit fot la tira d'anys, a propòsit de la Beat Generation ètc... Ara miraré de rescatar una edició en castellà que corre per casa, abans no sigui massa tard. Divendres m'envaeixin les caixes de cartró de Rubik i no hi haurà manera de trobar res... En parlem!
.

Where are you?

I need you.

Biocenter

Un divendres al migdia. Una àvia i la seva néta.
- I com has vingut al final?
- Con bicing. De la Pompeu.
- Seiem aquí?... Vols que seiem aquí?
- Vale.
Seuen just al meu costat. No a la taula del costat. Al meu costat.
- Que es menja aquí?
- De todo.
- ¿No dices que vienes mucho, tú?
- Ahora hace tiempo que no.
- Què demanem? Demana la carta, va.
- Espera, ahora te piden.
SILENCI.
- Doncs, mira, demà marxem a Platja d'Aro.
- ¿Con las amigas?
- No, amb els millonettis. Nosotras nos lo pasamos bien. Está éste... el Jaime. Es la persona más culta que he conocido en mi vida. Sabe de todo. Pero de todo eh. Y las locas aquellas que también vinieron a Pompeia.
- ¿Ah, sí? ¿Fuiste a Pompeia?
- Si, a l'abril.
SILENCI.
- Nena, Pompeia que es, una isla o una península?
- No lo sé.
- Una illa, em sembla.
SILENCI.
- Què? Com està el Sergi?
- Bien. Anoche salimos hasta tarde.
- I què fa ton germà?
- Bien. Estudiando.
- Encara porta la cresta aquella de colors, el nen?
- Se la ha puesto violeta.
- Ai, Mare...
SILENCI.
- També ve aquella que té un fill a Estats Units. ¿Sabes aquella de mi escalera que se fue a Cuba?... Pues tiene al hijo en Estados Unidos y lo ve una vez al año. Así que ya ves.
- ¿El hijo es cubano?
- No. El padre. El padre es cubano y el hijo es americano. El crío vive allí. Bueno, crío, debe tener ya más de treinta años. Pero no ha venido nunca aquí. Vamos. I ella, la pobra, què vols que faci?
- No sé.
- Aquest noi no té pare. Se ve que el padre le dijo "no te ayudaré a mantenerlo, ara que si lo quieres tener..."
- Todos tenemos padre.
- Ah, això sí.
SILENCI.
- Pero, ¿ella quería ser madre soltera?
- Què...?

Arribats en aquest punt m'aixeco per repetir d'amanides.
La resta del dinar entre la noia, la seva àvia i jo... transcorre en el més absolut silenci.
Després del kefir, em poso la jaqueta, prenc la safata amb delicadesa i m'acomiado amb un tímid adéu.

El Gentleman de la Barceloneta

Cada vegada que enfilo el Passeig de la Barceloneta -ja sé que no es diu així ben bé, però tothom sap de quin lloc parlo, oi- m'imagino el Carles fumant d'amagat al balcó de casa seva. Amb una samarreta de tirants com la que porta en aquest clip, realment, més modern avui que en el moment de la seva aparició a l'Sputnik... any 90! Feia poc, potser uns quatre anys, que m'havia ajudat a pintar el Col.legi de Teatre. L'Antic, el de Micer Ferrer, allà al costat de la Catedral, fent la competència directe, espai-temps, a l'Institut del Teiatru. Vam pintar les parets i el sostre. Aquest era l'acord que havia pactat amb el Joan Ollé. Jo pintava de nou l'escola -negre, granate i blanc, no els oblidaré mai aquests colors-, i ell em convidava a les seves classes... Bé, a les seves... del Berty, Mesalles, Sierra, Schuller, Sala, Grané... Després d'allò el Carles, Bullit, pel Juanito, se'n va anar a fer unes proves per un grup de rock en català de Vic i ja no va tornar...

Buenos tiempos para la lírica.

Margaritas

Ya no deshojo margaritas. Me las como en la ensalada con un poco de hinojo, o eneldo. Ahora, sencillamente, seguimos siendo. Aunque siempre estuvimos ahí. Embelleciendo, como el que no quiere la cosa. Antes de la árida estación, pero siempre después del invierno. Vinclándonos al viento. O sea, inclinándonos, cual siervos. De mi destino... De la letra pequeña del tiempo. Ni que sí, ni que no. Tanta tontería de juego!... A partir de hoy, que sea siempre lo que sea. Sin ligaduras, más independientes que un número primo. Nosotras semos así. Flores de otro mundo. Chiribitas. Sencillas, salvajes y asilvestradas. Las primeras margaritas de la primavera. Margaritas para un último adiós. De pétalos blancos, como un vestido de novia. Pero con el corazón más amarillo que un limón limonero.

Hace ya tiempo que no nos brindamos al ejercicio solidario y solitario de resolver penas de nostalgia, de ilusiones o de amor, desnudándonos, y de paso muriendo en el intento. Estamos hartas. De revuelta de todo. La Revolución de la Margaritas consiste en eso. En no dejarnos impresionar por los celos, por la duda, o por el miedo. Si te quiero, te quiero. Y si no te quiero... vamos a tener que cambiar de método.

Y es que me cuesta tanto arrancar sólo un pétalo. Sabes qué pasa, que me descuento, y arranco dos cada vez y cada vez te quiero. Porque te quiero. O estiro dos no te quieros, y me quedo compuesto y sin novia. Con la flor en los dedos.

20 de Lluny

En realitat, eres tu qui conduia. Com la Nora Jones fa amb aquest cotxe impossible, tu menaves el meu destí per una carretera de dos sentits plena de revolts. Contrasentits i revoltes. Jo feia veure que accelerava, però estava somiant. Tu somreies, però feies veure que dormies. I feia estona que s'havia fet de nit, però una llum estranya inundava les nostres hores i els nostres dies. Les nostres dues vides.

Come away with me...

Waltzing...

Wasted and wounded, it ain't what the moon did, I've got what I paid for now
See you tomorrow, hey Frank, can I borrow a couple of bucks from you
To go waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

I'm an innocent victim of a blinded alley
And I'm tired of all these soldiers here
No one speaks English, and everything's broken, and my Stacys are soaking wet
To go waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

Now the dogs are barking and the taxi cab's parking
A lot they can do for me
I begged you to stab me, you tore my shirt open,
And I'm down on my knees tonight
Old Bushmill's I staggered, you'd bury the dagger
In your silhouette window light go
To go waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

Now I lost my Saint Christopher now that I've kissed her
And the one-armed bandit knows
And the maverick Chinamen, and the cold-blooded signs,
And the girls down by the strip-tease shows, go
Waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

No, I don't want your sympathy, the fugitives say
That the streets aren't for dreaming now
And manslaughter dragnets and the ghosts that sell memories,
They want a piece of the action anyhow
Go waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

And you can ask any sailor, and the keys from the jailor,
And the old men in wheelchairs know
And Mathilda's the defendant, she killed about a hundred,
And she follows wherever you may go
Waltzing Mathilda, waltzing Mathilda,
You'll go waltzing Mathilda with me

And it's a battered old suitcase to a hotel someplace,
And a wound that will never heal
No prima donna, the perfume is on an
Old shirt that is stained with blood and whiskey
And goodnight to the street sweepers, the night watchmen flame keepers
And goodnight to Mathilda, too...