Me'n Bach.

Estic a les fosques fent les maletes. Totes. No em queda cap espelma amb la que no hagi demanat ja mil desitjos. A les fosques. Només la llum del replà de l'escala. Les sé fer de memòria. La blava que em vaig trobar, la negra de l'edredó, la de l'avió i la verda gran de rodes. Me les enduré buides. No vull carregar res. Ni barrets, ni perfums, ni roba. Deixaré tota la casa plena de caixes apilades. Continents immòbils. Hi ha tot de coses al meu voltant que no em diuen res ja. Ni signifiquen. Gairebé mortes. Mobles que no em dirigeixen la paraula des de l'abril. Fan la seva feina i punt. El meu llit desfet, per exemple. Damunt seu reposen els llibres que no he llegit mai. Sincerament, mai no els he llegit. Contemplo per darrer cop el meu necesser de quadros ple d'objectes inútils. Com els xampús dels hotels o alguns sobrets de mostra de crema exfoliadora per a home. Caducats. Ja s'ho trobaran els nous que vinguin. Demà conjugaran el meu passat enganxat a unes parets de color rosa. Plusquamperfet. He obert expressament la capsa de sabates de les lettres d'amour sense futur. Just avui. Ara mateix ploro amb un adagio de merda que ni tan sols sé de qui és. Violins. Quan un corrent d'aire tanca de cop totes les portes de casa meva. Trencadissa general. Me'n vaig d'aquesta casa. Sense fer soroll. No m'acomiado ni dels del sisè primera. Aguanto la respiració mentre arriba l'ascensor. Apnea de veïns. Les meves maletes plenes de pols i un servidor, ente alérgico per l'Hospital Clínic de Barcelona, toquem el dos. Me'n vaig d'aquesta casa, massa quadrada pel meu gust, abans que em fotin fora, amb el cap ben alt però esberlat de dins. La llar de foc feia dos hiverns que era un pessebre de gel. Durant nou anys he tingut músics i cantants d'òpera al pis de dalt. I fa un any sencer que algun desgraciat de l'edifici del davant es va deixar una bombeta encesa que de nits no em deixa descansar en pau com un voldria. Vull dir, a les fosques.

"Actors, actrius i músics de casament a l'escenari."