Qui a casa torna

Torno de Madrid. M´he passat 15 hores a la capital de l'estat espanyol pensant en català. No he pogut evitar ni els adéus, ni els mercis, ni els bondia... i al Barbieri de Lavapiés, una cosa així com el Zurich d'aquí -el d'abans, esclar-, se'm va escapar un què et dec. Terrible. Una mica de vergonya amb regust de senyera. Sense voler... però tampoc fent gaire esforç per evitar-ho. O sigui, sin querer evitarlo. Suposo que el fet d'anar-hi en misión especial em donava una certa tranquil.litat federal.

Baixo al foro fa més de vint anys. Per la feina, pels amics... Per trobar feina, per retrobar els amics. Per Nadals solia baixar. I hi vaig viure durant més de dos anys als noranta. D'això ja en fa més de deu. I mai havia sentit el que vaig experimentar la tarde-nit-matinada de dissabte a diumenge passats. Una jornada de reflexió ben especial. Suposo que el que vaig sentir té molt a veure amb com està un, però realment vaig poder saborejar la nostalgia del no ser a Madrid. Aquella sensació que tens de... que t'estàs perdent alguna cosa, vamos.

Total, un vol de 110€ d'oferta, una tarda de primavera amb pluja, unes tapes a la Cerveceria Alemana de la Plaza Santa Ana, un cortadito por aquí, una caña por allà, una obra al nou Teatre Valle-Inclán del CDN, más cañitas -eso sí, qué bien las tiran los cabrones-, unas tostas de ibérico, unas charlas, un porrito, un taxi de madrugada y vuelta al Prat. No sé, igual el fet d'haver anat a veure actuar un dels meus millors amics, o el de coincidir al teatre amb una dona increible amb la que vaig compartir set anys de la meva vida hi tenen alguna cosa a veure . No ho sé. La qüestió és que quan vaig arribar a Barcelona i vaig enfilar amb el cotxe la Gran Via de tornada a casa... vaig plorar com feia dies que no ho feia. Com feia temps que no plorava.

He arribat a les 08.05 del matí i feia un dia esplèndid. Com es notava que era diumenge!... Experimentava una calma massa sospitosa pel que darrerament m'acostumo a bellugar. Respirant a fons. Efectivament, tenim dos pulmons. I un cor que batega. Era jo, sens dubte. Sense alteracions ventriculars particulars ni cap intermitència cerebral a destacar. I quin equilibri al pàrking de l'aeroport. Trobar el cotxe a la primera. De memòria. Sense haver de xequejar la lista de notas del mòbil. B-14. Olé. Són detalls que, si surten bé, et reconforten amb tu mateix, et fan fer les paus amb el cretí que portes dintre, i si no... t´ensorren el dia definitivament. I no ho comentes. Qui no s'ha passat mai una hora buscant el seu vehicle en un aparcament no és persona. B-14.

Després, surto cap a casa a 80km per hora, els colors blau i verd se't despleguen a esquerra i dreta. En l´horitzó i pel mirall retrovisor. Sense navegador. Només per això val la pena no jugar-se la vida. Ara a 60km per hora. I quina pau a Bellvitge. Quina presència la d'Ikea. Que bé que han quedat les obres de la Gran Via -excepte un tram de 200m. que si et despistes una mica...- després de tants anys de polsegueres i desviaments esgrogueïts.

(continuarà)

Proper Capítol: LA GRAN VIA DE LES URNES.