2008

Això és el que jo veig quan ara mateix penso en l'any que és a punt de començar. Un marc negre, ben gruixut, i un paisatge de benaurança suprema. Molta calma, predomini de blaus i de verds, un llit de núvols i un camí. La muntanyeta marró, els quatre arbrets i la tanca pintada de blanc... em queden una mica més lluny. Però tot arribarà. Encara sóc a l'altra banda, però ara ja no és només quan dormo que hi veig clar. Davant meu tot és claredat. Com la llum aquella que t'enlluerna a la neu i et crema els ulls. No tinc excuses. No hi ha finestres, no hi ha vidres, no hi ha res entre aquest marc i aquesta altra vida. Només un pas. Voler-ho. Un salt i ja hi ets. Però tot arribarà. Temps al temps.

A veure, el 2008 no és número que, d'entrada, m'agradi gaire, ans al contrari, és massa parell i quadrat pel meu gust.* Però estic segur que serà un temps bonic de viure. Si més no, més amable que els darrers anys, això segur. Seran uns mesos que farà bon temps. N'ha de fer.

I de fe, també n'hi ha. També.

(*) No m'agraden gaire els parells, tret del 2 i del 22. M'interessen molt més els números senars, són més lírics. Per exemple, sóc incapaç de posar-me el despertador, bé, el mòbil -fa anys que no en faig servir de despertadors, quina pena- a les 08:30, ni molt menys a les 10:00... Me'l poso sempre a hores impossibles de quadrar amb cap agenda del món, tipus... les 08:29, les 09.01, o les meravelloses 11:11. Aquesta última és ideal de la mort. Ideal de la son.

La meva mare

A casa meva, el Sopar de Nadal és la cosa més estranya que et puguis tirar a la cara. Aquest any, com de costum, ni estovalles netes, ni missa del gall, ni protocol de cap mena... Però encara no sé com, després de tastar el turrons... hem acabat parlant de Catalunya.
Quan surt el tema, i tu li preguntes: tú, mama, què ets?... Ella et mira amb cara de pòker, fa un silenci de rodones, es mossega les ungles, i ni corta ni perezosa et deixa anar... yo me siento catalana, pero soy española y andaluza.
Això, d'entrada, és una cosa que ens fa molta ràbia. A mi me'n fa, i això que l'Angelita és la meva mare. I al meu pare, que és fill de Martín com jo, però que és més catalanista que el Noi del Sucre, ni t'explico. Però superat el mosqueig inicial, li fas quatre preguntes tipo Mònica Terribes, i t'acabes adonant que és un posat de defensa que ella fa servir per auto-re-afirmarse, i que probablement és la més nacionalista dels comensals.

Hem menjat torrades amb pà amb tomàquet, i hem encetat el pernilet cinc jotes de la panera que ha portat el nòvio de la meva germana. Per cert, collonut. El pernil i el nòvio. Uns embotits ibèrics que li han regalat al meu pare de no sé quin poble de Girona. Amanida d'espinacs-baby amb formatge de cabra, mandarina i pernil d'ànec. La novetat. I un clàssic de tota la vida, els llagostins a la planxa. Una llauneta mini-mini d'una tonyina rollo delicatessen comprada al migdia a algun colmado pijo del Raval o el Poble Sec. I un més que acceptable vi negre reserva del 98, anomenat Raxo, Racho, Razo... or something like this. Llàstima que el meu pare els vulgui posar sempre cinc minutets a la nevera...
Els turrons eren de la Sirvent. L'autèntica. Efectivament, la del carrer Parlament.. Ara ho entenc, senyoria. Un petó salat, mama.

Bon Nadal i Bon Profit!

Me'n Bach.

Estic a les fosques fent les maletes. Totes. No em queda cap espelma amb la que no hagi demanat ja mil desitjos. A les fosques. Només la llum del replà de l'escala. Les sé fer de memòria. La blava que em vaig trobar, la negra de l'edredó, la de l'avió i la verda gran de rodes. Me les enduré buides. No vull carregar res. Ni barrets, ni perfums, ni roba. Deixaré tota la casa plena de caixes apilades. Continents immòbils. Hi ha tot de coses al meu voltant que no em diuen res ja. Ni signifiquen. Gairebé mortes. Mobles que no em dirigeixen la paraula des de l'abril. Fan la seva feina i punt. El meu llit desfet, per exemple. Damunt seu reposen els llibres que no he llegit mai. Sincerament, mai no els he llegit. Contemplo per darrer cop el meu necesser de quadros ple d'objectes inútils. Com els xampús dels hotels o alguns sobrets de mostra de crema exfoliadora per a home. Caducats. Ja s'ho trobaran els nous que vinguin. Demà conjugaran el meu passat enganxat a unes parets de color rosa. Plusquamperfet. He obert expressament la capsa de sabates de les lettres d'amour sense futur. Just avui. Ara mateix ploro amb un adagio de merda que ni tan sols sé de qui és. Violins. Quan un corrent d'aire tanca de cop totes les portes de casa meva. Trencadissa general. Me'n vaig d'aquesta casa. Sense fer soroll. No m'acomiado ni dels del sisè primera. Aguanto la respiració mentre arriba l'ascensor. Apnea de veïns. Les meves maletes plenes de pols i un servidor, ente alérgico per l'Hospital Clínic de Barcelona, toquem el dos. Me'n vaig d'aquesta casa, massa quadrada pel meu gust, abans que em fotin fora, amb el cap ben alt però esberlat de dins. La llar de foc feia dos hiverns que era un pessebre de gel. Durant nou anys he tingut músics i cantants d'òpera al pis de dalt. I fa un any sencer que algun desgraciat de l'edifici del davant es va deixar una bombeta encesa que de nits no em deixa descansar en pau com un voldria. Vull dir, a les fosques.

"Actors, actrius i músics de casament a l'escenari."

Somewhere Over The Rainbow

Aquesta nit no m'he pogut adormir fins que no he sentit aquesta cançó. Somewhere Over The Rainbow. L'he escoltat un cop, i un altre, i una vegada més... No t'ho pots creure, Ernest. L'he sentit fins que no he pogut més i he caigut rendit damunt el teclat, ben bé als seus peus, amb el ratolí enganxat a la mà i una rebequeta de llana tapant-me les cames. És que anava en calçotets. Havia ser cosa d'un minut. M'havia aixecat del llit, insomne, en direcció al youtube dels collons.

Judy Garland...

Però per què, Judy Garland? Quin significat pot tenir en la vida d'una persona hiperactiva com jo, més concretament, en la nit 15.313 d'un home modern, el fet de no poder deixar de pensar en aquesta noia antiga, de color sèpia?

He somiat que era una gallina. I que l'Arc de Sant Martí era una autopista vertical plena de sentiments de tots els colors que se m'escolaven pels dits. Over the Rainbow. I que jo abans havia sigut Déu, però que a les dotze em convertiria en terra. Humida, i negra. I que em neixeria gespa a la clepsa. I que ja no podria rumiar tant les coses perquè no hi ha temps que perdre. Demà al matí comença una nova era. Lluna nova. Vida plena.

El somni acaba amb una gitaneta rossa que m'ha de tirar les cartes. I fon a negre.

Somewhere...

Desde que te perdí...

AMARRE

Un lugar al que atenerme.
Para dejarme caer, de cansado.
De las ganas de quererte. Demasiado.
El sitio de mi recreo, mi escenario.
Quieto porque te estoy mirando.
Ahora entro y lloro. Luego salgo y canto.
Cerca de tus aguas ahora ya profundas.
Tendiéndote una cuerda a todo tu largo.
Por si acaso me despisto y te haces daño.
Voy a occiptarme río abajo. Corazón.
Allende tus mares. Desde mis muelles.
Suavemente, suave... y remojado.
Como la nuca de un bebé recién bañado.
Estamos hablando de nudos. No de lazos.
De un simple amarre, al fin y al cabo.
Qué necesidad. Constato.
Corto, y cambio.

Les Feuilles Mortes

Tardor

Tardor: [1575; del ll. tardatio, -onis 'acció de tardar', que donà l'occidental tardaó, convertit en tardor per influx del sufix de mots abstractes -or, alteració consolidada amb els der. tardorada, tardorejar, tardorenc]

f. Otoño. Automne. Autumn. Estació de l'any, entre l'estiu i l'hivern, que comença el 23 de setembre i acaba el 21 de desembre, però que de moment em fa estar condemnat a veure aquests quatre tilers, despullats i escanyolits per culpa meva, reflectits al fons de la vostra piscina abans no arribi la primavera.

Gràcies, Marta.