ÉS COM SI

és com si parléssim de fer un sopar romàntic amb la taula coixa

és com si comencéssim una reunió de treball amb el fil musical a tot drap

és com si anéssim a engegar el primer acte sense apagar els mòbils

és com si arribéssim tard a la festa sorpresa de la nostra millor amiga

és com si cantéssim la tornada abans d'escriure la cançó 

és com si m'envies la citació d''un curt abans d'enviar-me el guió

és com si et canviessis el look abans de mirar-te al mirall

és com si et fes l'amor abans de demanar-te perdó

és com si et rendeixes abans de tornar-te a aixecar

hi ha molta feina per fer, però el lloc on s'ha de començar no són les sèries de televisió ni les xarxa de trens d'alta velocitat... sinó l'ESCOLA, i més concretament, l'escola PÚBLICA

SÓC DELS QUE PENSEN K

SÓC DELS QUE PENSEN K
LOS NIÑOS CON D.N.I., DEBERES, EMPASTES O MÁS DE METRO TREINTA
SIN COMUNIÓN PERO CON USO DE RAZÓN
Y SIN DUDA ALGUNA CAPACES DE HACER USO DE TU EMOCIÓN 
EN LA MEDIDA DE SUS/NUESTRAS NECESIDADES
A SU MANERA, CLARO ESTÁ
ELS NOSTRES FILLS
SÍ
DEBERÍAN EMPEZAR A SABER UN POCO
LO QUE ESTÁ PASANDO, DIGO YO
PARA ASÍ IRSE HACIENDO UNA IDEA INFANTIL
DE LA QUE ESTÁ CAYENDO 
Y DE LO QUE ESTÁ POR VENIR
PERO SABER DE CONOCER
QUIERO DECIR SABER DE SABER DE VERDAD
NO DE ESO QUE DICEN EN LA TELE EN LA RADIO O EN LOS DIARIOS QUE PASA
NO
NO PUEDE SER QUE LA MIERDA 
NOS
CONJUGUE USTED MISMO SU PROPIO INFINITIVO 
Y LA CANALLA DISFRUTE DE SU NIÑEZ EN EL SPA DE UN CLUB SÚPER 3 
COMO SI LA COSA NO FUERA CON ELLOS 
NADA MENOS ME CAGO EN S.O.S.
LOS NIÑOS TIENEN OJOS, SUELEN TENERLOS
UNOS OJOS GRANDES ABIERTOS PRECIOSOS 
Y VAN CADA DÍA A LA ESCUELA
POBRES
LOS POBRES NO VAN CADA DÍA A LA ESCUELA
QUERÍA DECIR POBRES LOS QUE TIENEN QUE IR CADA DÍA 
A LA ESCUELA
LOS NIÑOS A VECES SE PONEN MALITOS 
Y LOS TENEMOS QUE LLEVAR AL C.A.P 
PORQUE NOSOTROS NO TENEMOS MUTUA PRIVADA
NI MÚTUES PRIVADES
O COMO MÍNIMO, PAPÁ, MAMÁ
SI NO LO ACABAS DE TENER DEMASIADO CLARO
ES NORMAL, CADA UNO HACE CON SUS HIJOS LO QUE QUIERE
NORMAL
PERO NO LÍES MÁS LA TROCA, QUE DIEM AQUÍ, VALE?
NO MAQUILLES, NI MIENTAS, NO TERGIVERSES LAS COSAS
QUÉ NECESIDAD, QUE DIRÍA UN AMIGO MÍO
AL FINAL VA A SER UN PEZ QUE SE MUERDE LA COLA
ONE PESCADILLA'S SYNDROME QUE HABRÁ QUE DESHACER
SIEMPRE MENTIRAS, A VIDA O MUERTE, O PIADOSAS
CUANTO DAÑO HA HECHO LA TRANSICIÓN, HIJOS DE PUTA
BASTA YA DE CONTAGIARLES EL MIEDO QUE NOS INFRINGEN DESDE ARRIBA
DE SOBREPROTEGERLES Y PONERLES ENTRE ALGODONES 
LES/LOS/NIÑOS
VALE YA DE EXTRAESCOLARES, DE PSICÓLOGOS DE LA LEGUA
QUE ASÍ NO VA A CAMBIAR NADA UNA MIERDA
NI VAMOS A HACER NINGUNA REVOLUCIÓN
ASÍ NO NOS RESCATA NI LA MADRE QUE NOS PARIÓ
ESA QUE NOS QUERÍA TANTO TAMBIÉN A NOSOTROS 
DE PETITETS QUE MONOS OI
PERO QUE NI ELLA NI SU MARIDO NOS CONTÓ NADA TAMPOCO
NI DE LA VIDA, NI DEL AMOR, NI DE LA GUERRA
CASI MEJOR ESO QUE HACERLES CREER
QUE NO PASA NADA
QUE AIXÒ SÓN COSES DE GRANS
O QUE LO ARREGLAREMOS TODO AMB LA INDEPENDÈNCIA
NO TROPECEMOS OTRA VEZ CON LA MISMA PIEDRA
CAL FER POLÍTICA CADA DIA COM QUI RESPIRA
I ELS QUE EN SÀPIGUEN DE DEBÒ, QUE FACIN PEDAGOGIA DE LA POLÍTIKA


SÓC DELS QUE PENSEN K
L’EDUCACIÓ COMENÇA AMB EL DESPERTADOR, CADA MATÍ
BONDIA PRIMERA LLIÇÓ
LOS REYES MAGOS NO SON LOS PADRES, VALE
PERO EL HOMBRE DEL SACO EXISTE
Y SU MEJOR ARMA ES NUESTRO MIEDO
PUNTO Y SEGUIMOS

ANITA COLIFLOR o de com sortir de la grisis.

CAMINO AL ANDAR: "Uno de los problemas de la vida teatral catalana -y no sólo catalana- radica en la desproporción existente entre la efervescencia cuantitativa y cualitativa de las jóvenes generaciones que pugnan por expresarse a través de la escena, y la escasez de oportunidades que el medio les ofrece. Por eso, terminar el período de formación en la escuela -sea pública o privada- y tratar de acceder a la práctica profesional es, las más de las veces, un largo y áspero camino hacia la desilusión y la renuncia.

La alternativa más rica, y a la vez la más peligrosa, consiste en agruparse en torno a un proyecto concreto y ponerse en marcha, en la confianza de que el quehacer artístico, la obra bien hecha, fruto de la pasión por el teatro y del rigor en el trabajo, tarde o temprano alcanzan a su público y justifican todos los esfuerzos.

Me consta que tal pasión y tal rigor se dan, y sobradamente, en este equipo de jóvenes actores que, agrupados en torno a Pablo Rosal y dirigidos por él, se enfrentan además a un texto suyo tan brillante e insólito como Anita Coliflor, tragedia de brebajes, que fluye por cauces muy alejados de la (a menudo) homogénea y previsible dramaturgia emergente.

Desde una poética difícilmente clasificable, pero no muy alejada de la mejor tradición del non sense, el espectáculo apela con humor y extraño lirismo a una gozosa dislocación de los estereotipos teatrales... y sociales. Vaya, pues, todo mi aliento para esta nueva aventura que ha escogido otra forma de hacer camino."

Això ho diu José Sanchis Sinisterra, per això és tan bonic; però, a més a més, és cert, perquè ho dic jo.

Voldria afegir que, en la seva omnívora senzillesa, és un dels espectacles més grans que he vist última/ment. I una coseta més: que si algú de vosaltres, teatreros de pro... encara no l’ha vist, deixeu immediatament el que estigueu fent, i sortiu volant cap al Círcol Maldà! 

Exhibidors, Programadors, Productors de Teatre d’aquest país tan petit... feu-nos el favor de programar ad eternum aquesta meravella, i/o similars. Amb bombonets com aquests... en quatre dies hem sortit de la GRISIS.

FEINADA

Aquest matí m’he discutit a la porta de l’ascensor de casa amb un amic, dels íntims, perquè pensa votar CIU, “esclar”, diu ell. Però, en realitat, no sap per què ho farà. I és per això que m’he enfadat. Per aquesta manca de responsabilitat. Ve a ser com "una mena d’inèrcia", diu. Perquè "el que ha fet el tripartit ha sigut una merda". Molt bé, li he dit jo. Però tu saps, realment, què volen fer els teus, Convergència i Unió, per exemple?... No ho saps?... Doncs, mira-t’ho, home, li he dit. Mira’t el seu programa electoral, i tot el que ells diuen que faran. Entres a Internet, i cliques! Allà ho trobaràs tot. És molt important que facis aquest esforç, company. (...) Sí?... Ho has trobat. Molt bé.

Doncs, ara, bon minyó, informat del que realment voten els teus, CIU, o el PP, o Ciutadans -aquests dos que s’omplen la boca de mentides i demagògia barata populista apta només per a catetos- què voten al Parlament quan s’han de votar les lleis; és allà on es fa la política de debò, i no ara durant la campanya. Mira què vota la teva CIU, i a qui afavoreixen les seves polítiques de canvi. Aquesta és la clau. I després, si us plau,  fes-nos i/o fes-te un darrer favor: plantat davant del mirall, amb esportivitat, i mira qui ets, i què vols, i si encara tens collons, i el que és més important, si encara et queda un xic de vergonya, que jo sé que sí, diumenge la teva consciència tindrà una bona feinada. 

FE i NADA.

Considero imprescindible, avui dia, tal i com està el pati, i el futur que ens espera (diga-li horitzó, si vols), que tothom faci aquest petit exercici de responsabilitat política, i alhora ètica. Ara, més que mai, no podem esperar que siguin els mateixos polítics que fa tant de temps que han perdut la nostra confiança, qui ens treguin les castanyes del foc, perquè la veritable POLÍTICA comença amb cadascuna de les nostres decisions.


Un petó, company, i estimat animal polític.

VAGA EN GENERAL

Amb el vostre permís, companys d'aventura, estimades contemporànies, hauríem de plantar-nos d'una vegada per totes, i fer vaga sine die! 

A dia d'avui, tal i com està el pati. De merda, vull dir. I amb el que va costar deixar-lo una mica decent, que no net. Això fóra i/o seria una utopia. I no oblidem que ja es va pagar el preu més alt que poden pagar els homes per aconseguir-ho. I la vida.

La gent, el poble, la classe treballadora, els obrers, els oprimits de qualsevol mena... tothom hauria de parar de debò i sortir al carrer, a passejar i respirar, amb el cap ben alt, per dir PROU; això sí, ben calçats i preparats pel pitjor, esclar, perquè n'hi ha molts d'aquests senyors que no voldran perdre els seus anells... I també diran la seva, què us pensàveu? Que ja estava tot arreglat amb allò del bienestar que ens van començar a inocular durant la dècada dels 90?... Ay, cuánto daño hicieron las Olimpiadas, joder. Com deia en Pau Riba a una de les lletres que va escriure pel musical "Línia Roja": "Oh! Limpiades."

Ens està tocant de viure, i penso que ens n'hauríem de sentir afortunats, un temps històric definitiu i importantíssim; i sí, ENS CAL SORTIR, però no de l'armari neo-liberal, sinó DE L'ELECTRODOMÈSTIC, en general, simbol de l'alienació "sistemàtica" que venim patint tots de fa ja potser massa telediaris. 

Allà cadascú amb la seva tria! Jo, sense anar més lluny, amagaré la mà i les pedres, i sortiré de la meva nevera, per exemple, perquè cada vegada, Dios, em sento més fred, Bosch, i més mort, davant tota aquesta pastifarada de triunfitos que no em deixa ni viure (de la meva prestació). El meu veí del principal primera sortirà de la rentadora,  però de cervells; un altre pobre, potser, qui sap si de l'assecadora d'ànimes. D'altres ho faran de la seva telemissió, o del forn crematori, o del rentabaixeses, de l'aspiradora de la pols, del micromones, del mortàtil...

Hem de tornar a tenir els dies també. Nos pertenecen. Perquè de nits volem dormir tranquils i sentir-nos estimats, mentre, potser, tots aquells exèrcits de bròuquers de pà sucat amb oli tornen a patir d'insomni pensant en els seus fons d'immersió de merda. 

HERE WILL COME THE SUN AGAIN. Es diria així en anglès?

Estimat sentiment esquizofrènic:

És cert que jo hagués pogut no portar el meu fill a la manifestació de dissabte 10 de Juliol. Però ho vaig fer; bàsicament, pel seu futur i per la dignitat del nostre país. Ell s'ho va passar teta, i em va fer moltes preguntes... LLavors, entre consignes, proclames i senyeres, o potser pels efectes de la xafogor, ens va semblar que aquelles 58.000 persones es multiplicaven i multiplicaven, fins arribar a la xifra aproximada d'un milió i mig de pans i peixos, tant és. Tothom es va emocionar molt i molt; fins i tot les baldufetes que des dels seus cotxets només veien el blau del cel, amb certes interferències quatribarrades o estelades, i alguna libèlul.la despistada que amb el seu brunzir et feia recordar un helicòpter... Dissabte passat, tots plegats vam marxar pacíficament damunt l'asfalt incandescent del Passeig de Gràcia i la Gran Via amb un únic sentiment al cor, perquè sabíem que estàvem visquent uns moments únics que havien de passar a la història.

Es verdad que yo hubiera podido no llevar a mi hijo a ver la final del domingo 11 de Julio. Pero lo hice; básicamente, porque todos tenemos un pasado y por la dignidad de nuestra familia. Él se lo pasó en grande; en cambio, yo, disfruté como un enano. Y me hizo más preguntas que el día anterior, si cabe. Fue entonces cuando entre naranjazos, alirones y banderas, consecuencia directa del don de Iniesta, me pareció que no había visto nunca tanta gente en la calle ni cuando el Barça ganó la 3ª... El domingo pasado, también hubo gente que se emocionó mucho porque sabía que estaba viviendo un momento, otro, irrepetible, exclusivamente deportivo si quieres, pero que, sin lugar a dudas, de la misma manera iba a pasar a la historia.

Estimats, quin cap de setmana de bolero, oi?

te quiero y no te quiero

Te he llevado entre los días en que Egipto era algo serio

Y hace tiempo que me niego el cariño que te tengo

Dile a tus amigas que no hay nada que hacer

Que tu sumas y restas pero a mi me da igual

Estas vacaciones la princesa dónde irá?

Que aquí no gana ninguno de los dos

Jugando al solitario se está mucho mejor

Estas vacaciones la princesa y yo...

Ibamos a cruzar los siete mares juntos

Y hoy voy a naufragar en un litro de bourbon

Fue por culpa de una foto... - échale la culpa al otro -

Nadie sabe no contestas y en tu boca no hay respuestas

Te he llevado entre los días en que Egipto era algo serio

Bálsamo de lunes, pócima de eneros

Tú quieres siete loquesea, yo veintidoses tengo

Súmame las horas, réstame los besos

Si sale negativo díme que te debo   

Total te quiero igual que no te quiero     

Te he llevado entre los días en que Egipto era algo serio

Y hace tiempo que te niego el cariño que me tengo

Todo por culpa de una foto... - échale la culpa al otro -

Nadie sabe no contestas y en tu boca no hay respuestas

(aunque espérate un momento

en la foto había un espejo

y un señor viviendo dentro  

y dos casas sin cimientos

sale un sol y hay un conejo

y una niña y un complejo

el perdón sin los pecados

y un sombrero y otro conejo

un empate a palomitas

una madre o comunicas

una casa portuguesa

un francés y una princesa

es con certeza una casa portuguesa?

la gente dice que sí

mais eu penso que no

y una nube y una rana

tiene el cuento esta mañana

y en la playa de las algas

la princesa se descalza

que se cae y que se levanta

que se cae y que se levanta

piedra, papel y tijeras

y en su boca no hay respuestas

nadie sabe, no contesta

nadie sabe, no contesta

súmale las horas, réstale los besos

te he llevado entre los días 
en que egipto era algo serio)

   

Bálsamo de lunes, pócima de eneros

Tú quieres siete loquesea, yo veintidoses tengo

Súmame las horas, réstame los besos

Si sale negativo díme que te debo   

Total te quiero igual que no te quiero.

Playa de Las Canteras. Las Palmas de Gran Canaria.