Ribes 25 4at 1a 08013 BCN

Aquesta nit és una nit important. The Last Night. Si més no, ho hauria de ser. De moment, no em trobo pas malament. Estic força bé. Una mica angoixat potser. A veure... Tinc les pulsacions un xic accelerades, però. He sopat fora. Al Bellaterra, per variar. No tenia res a casa. Ni dins ni fora de la nevera. Casa meva està tota empaquetada. Caixes blanques amb lletres vermelles. Casa meva ahir era una casa. Avui sembla un cementiri; o un pàrking, en el millor dels casos. Això sí que és un trànsit emocional i no allò que fa la Watling al bunyol del De La Iglesia...

Barrios, Barrios, Barrios...

Però ho porto la mar de bé. Suposo que el fet de tenir el meu habitatge desmuntat i ple de caixes des de divendres... hi ajuda. Més de 100 caixes segur. Potser 200... "Sembla un laberint", deia el meu fill aquesta tarda. Papa, què fa el Matman en aquesta caixa de cartró tapat?... I per què treu el cap i una miqueta les banyes?... Un s'hi va acostumant. De fet, ara mateix pensava si seria possible viure així . O sigui, possible ja sabem que ho és, però... Jo en seria capaç? Podria continuar endavant amb la meva particular existència sense res més que les claus del pis 9...? I enrera, podria continuar? Vull dir, marxar d'aquí de 8. Sense maletes, sense passat, sense res... Començar a caminar. Fer una passa. Respirar. I després una altra. I una altra. Aturar-me. Beure si tinc 7. Agafar aire, deixar-lo anar i no mirar mai més enrera. Com Harry Dean Stanton a Paris-Texas. 10 meu...

Frágil, Frágil, Frágil...

M'acabo de posar la mà al pit i la cosa no va gaire bé. Això batega raro. Deu ser que estic trist. Sí, deu ser això. I escoltar la guitarra amb slide de Ry Cooder a la peli de Wenders, la veritat, tampoc no m'està ajudant gens. Bueno, faig una mica de masoquisme. Toca, oi? Canviant de terç, ara que la veig, després de tants anys... quin ésser més impressionant la Nastassja Kinski, no? Em va tenir enamoradíssim molts d'anys... aquesta dona pantera. Molts danys. Déu meu. Sí que em batega raro, sí.

Ropa de Mujer. Habitación Matrimonio.

Aquesta és l'última nit que passo aquí en aquesta casa. Gairebé 10 anys de la meva vida. Els més importants, sens dubte. Demà dormiré a Mallorca. Amb el matalàs a terra, i envoltat de nou de les mateixes caixes. De la mateixa vida. Libros de Salón, Lamparitas y Juguetes, CDs y Cables, Copas y Medicinas, Cintas de Video del Pasillo, Discos Varios Comedor, Zapatos de Verano... I potser em despertaré suant i cridant... "Company, no hi ha Ribes." Bé, així és la vida. Com a mínim, intentaré llençar la meitat de les coses per quedar bé amb els amics, tot i ser un acumulador nostàlgic. Perquè sempre apareix un amic que s'acaba de mudar, que va fer més caixes que tu, però que va acabar llençant la meitat de les coses... I rubrica la seva intervenció amb allò de que la mudança és un dels motius d'estrès més importants després de la mort d'una persona estimada o d'una separació... bla-bla-bla... bla-bla-bla.

Demà, a la casa nova, faré una fotografia des de les meves estimades finestres que miren al SUD... i la penjaré aquí algun dia.